A la tres
Tensió
La nova ministra de Sanitat, Mónica García (Sumar), recordava la figura d’Ernest Lluch en la seva presentació, pel lideratge del polític del PSC en la configuració del sistema sanitari públic a l’Estat. Però podria haver-ho fet, com qualsevol de la resta de nous ministres, per la defensa del diàleg, del qual va fer bandera, fins i tot amb aquells qui el van assassinar. Ho recordava fa setmanes la seva filla en la presentació de la proposta de llei d’amnistia de Sumar a l’Ateneu: “Caldrà generositat”, deia. També va instar tots plegats a “rebaixar la tensió”. I la va encertar, perquè el govern de l’Estat, la legislatura i els ciutadans ho necessitaran. La mala maror amb Podem, la malfiança entre Junts i el PSOE, o la complexitat per complir els acords a tantes bandes són poca cosa comparades amb l’escalada de tensió que du a terme la dreta política i l’estament judicial. Cada pas endavant en l’amnistia –avui mateix hi ha un debat al Parlament Europeu forçat per Dolors Montserrat i el PP– serà un dia de tensió per al bloc de la investidura. Cada cita o qualificació judicial per als implicats, una nova manera d’afegir-hi pressió, bé sigui des del Tribunal de Comptes, el Suprem o el TSJC. Fins i tot en forma de querelles contra la del Congrés o els organismes que la tramitin.
El cert és que de tants atacs i pressió, el bloc de la investidura, com si fos una massa flonja de farina, es podria anar compactant i enfortint, simplement a base de pressió externa no desitjada. Ja no diguem, si van complint-se alguns dels acords mínims. No seria descartable, doncs, que tot i la precarietat de la legislatura, aquesta avanci. Quantes vegades s’ha conclòs que no hi ha res com un enemic comú exterior per cohesionar allò que no ho estava? Potser alguns s’ho veuen a venir, com Felip, que repeteix la cara de pomes agres i sense empatia a cada acte per oficialitzar el bloc de Sánchez. La imatge hieràtica d’ahir ja denota malestar amb uns ministres no monàrquics, i això que li han fet fora els republicans.