Mariner, quan folga amb dona...
Per aquests topants del cap de Creus, la mort ha estat sempre una companyia incerta però palpable, tothora present. J.V. Foix, des del Port de la Selva, havia escrit quelcom sobre això: “No és pas que els pescadors que conec siguin massa tràgics ni dramàtics en llurs contalles. Diuen que no temen la mort. Volen dir, ja ho sé, que no hi pensen o que no hi volen pensar. De tants estels que espurnegen en les clares nits sobiranes, tot just si només els interessa el nom de l’estrella d’en Perris, que és la de l’alba i del vespre. –Mirem més ensota que endalt, de peixos no en plouen!”
Pescadors barbuts, mig endormiscats a les taules del cafè, rebregaven les velles cartes amb aire absent: –L’as de bastos! –Recony, no m’ho esperava pas això!... La mort sobrevolava les cales des de l’Encalladora a Galladera, pendents erms i esquerps, clapades de pins resinosos, una aigua tèrbola i bellugadissa. Els vailets deixats de la mà de Déu corrien pel carrer de Mar, amb bastons i un llum, per caçar pardals adormits vora la riera. –No saben res, pobrets, no saben res!, xisclava la Lídia Savanna al bell mig de Cadaqués, quan feia fugir la mainada amb un bufet recargolat... Ara va de Josep Pla, a Aigua de mar: “–Digueu-me, si us plau, vós qui sou? –Jo sóc un home a qui diuen en Pa i Raïm. –Sou de Cadaqués? –No senyor, sóc de Llançà. –He sentit a dir que en Pa i Raïm de Llançà es dedica més o menys al contraban... –No senyor, l’han mal informat. Això no vol dir que, si surt alguna cosa, es pugui deixar de fer, comprèn?”
La gent que treballa a la mar és diferent de la de terra endins. El pescador depèn de tantes coses!... Mots de Jaume Pol Girbal: “Del mar venien els aventurers desllorigats, els vents humits i les fortors del peix i del cordam, del fum i del quitrà. El mar era la hisenda dels baliga-balaga, dels indisciplinats incorregibles. Lloa la mar i viu en terra, encara diu la gent de Cap de Creus”... Tornem a Foix: “S’ha tret el tapaboques i ha cantat una cançó fresca i mordaç, amb tendres tornades que repetia mig cloent els seus ulls de xibeca. Li he preguntat si me la deixaria copiar. –No sé pas si la recordaré. Me l’he pensada ara mateix... Li he dit si en recordava el nom. –Això rai! «Mariner, quan folga amb dona, prou s’hi voldria morir»”...
