Espardenyes roses

A l’estiu sempre m’hi compro les espardenyes d’espart des que un dia les ninetes dels ulls van fer estrelletes quan van veure les vetes de rosa xiclet a l’aparador. Una corretja d’un marró com el pergamí color d’ametlla que embolcalla els bombons lletosos subjectava el peu passant per sobre de l’empenya. No eren per ballar sardanes, més aviat unes mercenetes d’espart endolcides, però quan me les vaig calçar em vaig sentir la mestressa de l’escenari com Moira Shearer a Les sabates vermelles. El jute, em va dir el botiguer de Can Vinardell de Banyoles, obert des del 1887, és el millor quan fa calor. El que importa és que l’espart toqui la planta del peu; agradable com un massatge. Al mostrador, em vaig fixar en unes espardenyes blanques. Li vaig demanar si es venien. Amablement, em va etzibar: “Saps la Batalla de l’Ebre? Com volien guanyar la guerra amb espardenyes i sense cartutxeres.” Quan el botiguer abaixa la persiana, jo puc comprar en alguna web, que no sap d’història ni de podologia, totes les espardenyes roses que em facin caprici o el número que ell ja ha venut o més barates en l’últim divendres de novembre en unes rebaixes inventades perquè l’amo capital continuï guanyant. Però jo qui vull que guanyi és el senyor botiguer, a cinc minuts de casa, expert i atent, i que em continuï servint cada estiu les espardenyes roses.