Gent amb gustos una mica estranys

No soc gaire amant dels torrons però quan arriba aquesta època m’agrada comprar un parell o tres de barres pensant sobretot en els dies que els pares venen a casa. Ells m’ho posen realment fàcil perquè, en aquest terreny, són de gustos fixos. Xixona per al pare i crema cremada per a la mare, i a triomfar. I sempre cau alguna tauleta de xocolata, que les criatures bé que ho agraeixen. També m’agrada tastar alguna varietat que trenqui la rutina de cada any i amb aquest fi m’he disposat enguany a afegir-hi una quarta peça. Ara ja sé que, a mesura que ens fem grans, el paladar desenvolupa la capacitat d’atrevir-se amb gustos i textures que anys enrere hauríem rebutjat però la descoberta que estic fent, pel que fa a les propostes menys ortodoxes, m’està empenyent clarament cap al bàndol dels clàssics. Hi ha torró de xupa-xups de maduixa i nata; torró de llet d’ovella latxa; un altre de pa, oli i xocolata; un de dònuts, i un cinquè de milfulls de maduixa amb nata. Realment no sé què m’estranya, de l’atreviment dels empresaris, si el món està cada cop més ple de teories que reneguen de tot el que ve del passat. Potser són els mateixos empresaris que uns mesos abans es posen el barret d’estiu i dissenyen gelats de truita de patates, de ceba, de pernil ibèric o de seitó, per posar alguns exemples tan reals com estrambòtics. Jo, de moment, seguiré apostant pels sabors de tota la vida perquè ni tinc necessitat de saber quin gust tenen uns snacks amb sabor de cranc de la badia de Chesapeake o d’algues, ni unes galetes amb aromes de mongetes vermelles, i perquè quan el cos em demana sortir del ramat és per fer apostes que, si més no, no haig d’acompanyar de medicació per a l’acidesa d’estómac.