Nascuts als vuitanta

Els nascuts als vuitanta passarem a la història per no haver passat a la història, o sigui, per ser una generació xarnera, el punt de trobada entre mons oposats, els de la infància sense cinturó dins un Seat Panda i la maduresa entre aplicacions de Benjamin Button: una generació acomplexada a l’hora de quedar-se amb el passat o el futur, o sigui, qui té poc a explicar i menys a oferir.

Els nostres pares van fer coses, o si més no sempre han venut la seva biografia amb la consciència narrativa de qui té l’èpica al seu costat. Primer de tot van gaudir d’un recorregut més pròsper que els nostres avis perquè fàcilment es podia millorar una postguerra i, a més, ho varen aconseguir a partir de l’experiència de qui va creixent dins el mercat laboral sense vegetar durant dècades a redós d’una vida acadèmica normativa. No feia falta estudiar per avançar dins l’empresa: frase repetida en les llars de classe mitjana a principis dels noranta mentre la nova generació ens rebentàvem els colzes en comprendre la inoperància política de Ferran VII. A més, si no era prou carregós tenir pares protagonistes dels seus propis relats, també podien presumir d’haver format part d’una aposta política que s’havia aplicat en gran mesura: no necessitaven ser revolucionaris per ser partícips del canvi polític que defensaven durant la seva joventut. En definitiva, certament als vuitanta hi havia l’heroïna, la sida, ETA matava a sac, la identitat sexual vivia només dins de les cançons de Mecano i les pel·lícules d’Almodóvar, però els que havien conduit un 600 de joves anaven amb cotxes més bons i es pagaven una casa: la casa i l’hortet de Macià van arribar amb Pujol i Felipe.

Evidentment, dins aquest context de creixement global hi va néixer la falsa idea de la prosperitat elevada al quadrat, o sigui, el raonament superficial propi d’un país que havia après a identificar el so dels mots feia un parell de generacions. La idea era diàfana i les directrius envers nosaltres eren indiscutibles: si a nosaltres ens ha anat bé sense estudiar, vosaltres, que sereu la primera generació universitària en massa, joves Erasmus amb experiències sexuals i acadèmiques arreu d’Europa, rebentareu per primera vegada totes les expectatives d’una generació. Ho sabíem, érem els escollits, la personificació de la prosperitat d’un país demòcrata arrambat a les grans potències mundials, els nens amb les carpetes de colors a sota el braç preparant-se per conquerir el món, o sigui, els fills dels màsters, els doctorats i les lectures dels grans autors europeus començàvem a escriure amb glòria el nostre esdevenir.

A partir d’aquí ja sabem la història, vivim pitjor que els pares i res garanteix que els nostres fills ens millorin, això sí, estem ben formats i els divendres a la nit sopant en un italià mentre ens partim les postres per estalviar, tenim opinions formades de qui ha viatjat arreu del continent amb low cost i, per tant, garlem com potencials ministres d’economia amb títols falsos d’universitats britàniques. A més, políticament només ens hem enfadat dues vegades, un maig llunyà en què ens vàrem indignar i va servir per reforçar el neoliberalisme dels vells partits mentre fundàvem un esquerra ecofrendly, i, més tard, un petit brot independentista que ha acabat amb un “no ho volia fer, seré bon nen, però, sisplau, deixa’m tornar a demanar moure els trens i no et molesto més”. En definitiva, zero èpica i poc protagonisme en el relat de la història col·lectiva.

De totes maneres, com a generació d’impàs entre dues realitats oposades, o sigui, com a membres d’un col·lectiu amb poques possibilitats de passar als llibres d’història, també podem reivindicar conquestes que ens uneixen i ens fan diferents. Som els darrers d’haver gaudit d’una vida de carrer com s’entenia abans la vida de carrer, som l’última generació que pot negar les brutalitats de l’adolescència perquè no hi ha documentació gràfica, hem millorat els pares en entendre la família com l’espai a salvaguardar d’un suposat prestigi laboral que tan sols serveix per engrandir la llargària del membre, ens hem salvat de les modes musicals en què cocho rima amb calimocho i, sobretot, tenim la ironia de qui gaudint d’un vinet amb amics és capaç de dessacralitzar-ho tot, perquè a qui sap que les coses no li han anat com era d’esperar només li queda l’humor per viure com Déu mana: no passarem a la història perquè som els primers d’escopir a la cara de la història. Feliç de ser la generació dels vuitanta. No ho canviaria.