L’emoció davant del Crist

He visitat molts cops el Teatre Museu Dalí de Figueres, però aquesta vegada hi havia dues coses que feien especial la visita, aquest dimarts passat: anàvem a veure El Crist, que hi és exposat fins a finals d’abril de l’any vinent, i ho fèiem acompanyats d’Imma Parada, cap de comunicació de la Fundació Gala-Salvador Dalí. Canvia molt, per als que no en som especialistes, veure l’obra i llegir què en diuen que escoltar el perquè dels quadres del mestre en boca d’algú que ho viu i que l’apassiona. Un autèntic luxe.

El Crist, que va tenir com a títol El Crist de Sant Joan de la Creu i que és conegut com El Crist de Portlligat, va començar a ser gestat a finals dels anys quaranta, quan Dalí va decidir que s’havia de tornar al classicisme, que volia esdevenir un clàssic després del surrealisme. Les guerres i la seva por li van fer pensar que l’avantguarda les havia provocat i que calia tornar al classicisme. Va fer molts esbossos per al quadre, alguns dels quals es poden veure ara al museu, en una llibreta propietat de Pere Vehí de Cadaqués. El mateix Salvador Dalí va deixar escrit que el quadre va ser inspirat pels dibuixos de Sant Joan de la Creu representant la crucifixió i assegurava que va ser executat arran “d’un estat d’èxtasi”. Quan era a Califòrnia, Dalí va veure en somnis el Crist en la mateixa posició damunt el paisatge de Portlligat. Al museu s’explica que va utilitzar un especialista de cinema, Russ Saunders, d’una bellesa apol·línia, per inspirar-se. Volia un Crist bell, “com a Déu que és”. Per això no hi ha signes de sacrifici, ni corona d’espines, ni claus a les mans i els peus, ni tan sols l’“INRI”: al museu es poden veure les fotos de com el va penjar, del sostre, perquè Dalí veiés la forma dels músculs. El quadre està datat el 1951 i, després de ser exposat a Madrid i Barcelona, el va comprar la Kelvingrove Art Gallery de Glasgow. Mai havia estat a Figueres.

Dimarts el Teatre Museu estava ple. Però a mesura que t’acostaves a la sala on està exposat El Crist, seguint les indicacions d’il·luminació que va deixar escrites Dalí, es va fent el silenci, que és absolut a la sala, on llueix la pintura entre velluts. La gent calla, s’emociona i fins i tot plora i resa, segons va explicar el director general Fèlix Roca. A l’avantsala s’hi pot admirar La cistella de pa del 1945, el quadre que Dalí va portar pel món però que per ordre seva no pot sortir del Museu de Figueres. Una representació de l’eucaristia, com El Crist, que Dalí volia exposar plegats acompanyats de Sant Jordi, el que mata dracs, el quadre del 1947 més conegut com L’espiga, ara a la col·lecció Chanel. Els volia plegats, amb La Madona de Portlligat, dues versions ara exposades, al Japó i a Milwaukee.

El Crist li va costar al museu escocès 8.200 lliures esterlines i se’n va quedar els drets. El seu valor és incalculable. És un privilegi tenir-lo a Figueres i veure’l amb La cistella de pa. Dos quadres d’un mestratge tècnic, d’un realisme fotogràfic, d’una bellesa que els fa únics i que mostra que el gran mestre del surrealisme va aconseguir ser el que tothom li reconeix: un clàssic.