Qui hi havia als fogons?

Tinc amics sibarites que m’han convidat a restaurants on mai no hauria anat, per vergonya, per decència de classe, perquè pel meu compte de fet no me’ls puc permetre. Un cop vaig sopar en un d’aquests menjadors ultraterrenals, gràcies a l’home que m’hi havia portat enganyada dient-me que anàvem a un “restaurant de tota la vida”, i em va emocionar i cohibir aquella cerimònia simfònica amb què es retia culte al plaer més sofisticat i, al mateix temps, als déus lars que havien vetllat durant segles els humils rostits casolans. La majoria dels grans xefs d’avui reten honors a les seves mares, a les seves àvies, a qui deuen tot el que han après als fogons, segons diuen, i amb el nom de les quals bategen algun cop els seus plats de preus desorbitats, però cap d’elles, pobretes, no són mai a les gales de les estrelles Michelin, si no és mortes en algun retrat de família damunt el bufet de casa o plorant en un racó per l’èxit dels fills, amb les mans encara enfonsades al davantal. Hi són ells, sota els focus del prestigi, cofois amb el seu uniforme impol·lut, segurament blanquejat per senyores artrítiques de tant esbandir el midó perquè els nanos surtin nets i polits a la foto. El foc és una conquesta de les dones, que tenen un paper merament decoratiu a la taula de l’alta cuina, a menys que siguis la Maria Nicolau i et facis simpàtica reivindicant la soferta bullida de llenties. Enhorabona a tots els estrellats, encara que representin un món que no té gaire res a veure amb nosaltres, excepte que a la banda dels pobres les mares, com deia Albert Cohen, també són “un vesc sagrat”.