La pilota de Cal General
Hi havia vora deu estances, a Cal General de Banyoles, quan el 1931 hi va néixer Joaquim Brugué i Heras, defensa central del Barça, de complexitat imponent, que atorgava seguretat i sobrietat. Va ser un dels jugadors del Barça de les cinc copes, amb Ramallets, Kubala i Segarra. Quan va morir, el 2001, els jugadors van lluir un braçal negre en el partit contra el Deportivo. Fa una setmana, el seu fill Quim Brugué, professor de la UdG, va compartir l’emoció que una persona té quan el material sensible, de natura intangible, circula entre les parets d’un patrimoni dignificat com a escola. Brugué va participar en un acte al col·legi La Draga, en uns terrenys que quan el seu pare era un marrec es coneixien també com l’Horta del senyor Narcís, i hi havia regues d’enciams i tomateres. Potser es refrescava al rec de la Figuera d’en Xo amb altres nanos de les cases d’un entorn que no era el barri que el 1992 es va enjardinar, sinó un finisterre banyolí, un límit sense cap creu del terme. On s’acabava el món conegut en els mapes antics, els navegants escrivien: “A partir d’aquí, monstres.” A partir d’aquí, l’estany indòmit, d’aigües dissipadores.
L’edifici de Cal General, rehabilitat com a matriu de l’escola acollint el menjador, es manté imponent preservant l’essència senyorial amb la qual el tinent coronel Narcís d’Ameller Cabrera (1810-1877) s’hi va construir la finca Las Rotas. A Banyoles podia compondre òperes, escriure novel·les èpiques i tocar la guitarra. La memòria local, llegendària com els monstres de l’estany, diu que Cal General era el lloc on la reina Isabel II se n’anava al llit amb l’amant castrense i artista. S’ha conservat la reixa de ferro d’entrada amb la inscripció: Las Rotas, 1868. No importen els afers de militars i reines sinó el material sensible que no es pot tocar però hi és present, a la biblioteca, al menjador escolar...: en Brugué, en Saubí, la Rosi i en Blanch, la Pepa que venia teixits als mercats, els germans Félez…
Per a en Quim Brugué, Cal General és el pare; per a mi, els enciams i les tomateres de quan no havíem domesticat els monstres. Al defensa fornit del Barça, que va morir cinc anys abans que s’inaugurés La Draga, li agradaria saber que a l’hora del pati s’hi juga a futbol, i els escolars, desconeixedors dels límits, la toquen amb tanta energia i apunten tan amunt que la pilota traspassa la reixa. És un plaer recollir-los-la.
