I les famílies, quina culpa en tenim?

El darrer informe PISA destapa una hecatombe i, com és habitual quan les coses no es fan prou bé, el primer que fem tots –governants, mestres i famílies– és espolsar-nos les culpes i buscar responsables. Que ja sabem que apuntar al melic aliè sempre és més reconfortable que assenyalar el propi. No tinc una recepta màgica, però les solucions als problemes complexos només poden venir d’apostes col·lectives. Arribats aquí, atès que ni dissenyo polítiques públiques, ni soc mestra, em toca preguntar-me pel paper de les famílies. I per si hem arribat a una situació en què volem que a l’escola s’ensenyi mates, física, llengües i història, però també que els fills en surtin competents amb les pantalles, que tinguin una bona comprensió lectora, que rebin educació sexual i afectiva, que els alertin dels perills de les xarxes socials, que els ensenyin bones maneres, i una mica de teatre, i valors, molts valors. Però sobretot que es treballi tot dins les quatre parets de l’aula, no sigui que ens traspassin feina. Ens queixem als mestres perquè la nota d’un examen és baixa, però no ho fem si la puntuació és massa alta per la porqueria de treball que ha fet el nostre fill o filla. Que ja es trobaran l’exigència i el suspens quan siguin adults, que ara el que realment ens ocupa és que siguin feliços. Ens queixem que la canalla no llegeix, sense preguntar-nos quants cops ens han vist amb un llibre a la mà. Quan arriba el cap de setmana, hem de buscar activitats que no els facin perdre el somriure. Quedar-nos a casa interessant-nos pel que han fet durant la setmana a l’escola és de pobres. Aviam si arribarà dilluns i no podran presumir amb els companys. I sobretot, les famílies faríem bé de gravar-nos amb foc roent que l’educació comença a casa.