Aigua pudenta

Quan Marcel Proust s’estremeix no és a causa de la ingesta d’una magdalena en forma de petxina, sinó en el moment en què tasta aquest menjar esponjós després d’haver-lo submergit en una tassa de te. Aquest és el secret de la inicial rememoració en la magna obra del novel·lista. Aleshores, tot Combray se li apareix i la contingència, la mediocritat i la mort desapareixen. És a partir de la combinació (i no només de la famosa magdalena) que es vesteix i es basteix el record de tot allò que va ser. En el cas de La Puda, història d’un record ben present, editat per MMV Edicions, l’operació és a la inversa. Assistim a un devessall de dades (químiques, medicinals, ambientals, històriques, literàries, gastronòmiques, socials), fruit del treball col·lectiu de diversos autors i, un cop llegit el llibre, amb fotografies i documents, som capaços de retrocedir fins als orígens, és a dir, fins a una altra combinació, la de l’aigua sulfurosa (“carregada de sals, amb la incorporació d’uns bacteris que són capaços de transformar els sulfats en àcid sulfhídric, que resta dissolt a l’aigua”) i la “cansalada”, que és “un tros de bescuit cobert d’una merenga molt clara que es posava a assecar al forn”, com diu el pastisser Salvador Boix, hereu de la nissaga Carreras, creadors de la cosa. Les “cansalades” dolces es compraven a Can Boix o a Can Boadella (continuadors també de la mateixa estirp), i després, es produïa aquella barreja sinestèsica, en la qual la pudor d’ous podrits de l’aigua esdevenia plàcid confort de la ment, gràcies a l’influx de la glassa, acolorida i pura visió d’un determinat paradís a la Terra.

Tot això passava a Banyoles fa temps (ara, per circumstàncies diverses, com ara la debilitat de les connexions freàtiques i misterioses amb l’estany, no raja l’aigua singular i fètida de La Puda) i aquest llibre de què els parlo ho rememora. El “cementiri històric” que és ara aquella Casa de Banys esdevé vivificadora font de la memòria gràcies a la lectura.