A la tres
No sé sumar
En aquest punt de la meva vida he hagut d’aprendre de nou a sumar. Allò de posar una xifra sota l’altra i anar sumant unitats, desenes, centenes..., ja forma part d’una altra vida. Ara els meus fills aprenen a sumar i a restar descomponent les xifres. I per poder seguir els seus passos em va caldre una xuleta de la mestra, a la qual l’hi vam demanar mig d’amagat confessant-li que no enteníem res. I a hores encara soc incapaç de fer operacions de moltes xifres. Perquè al final el que se’m descompon és el cervell. Ser de lletres no hi ajuda gens, tampoc. I ara em trobo en una situació que no hauria imaginat anys enrere. Pressuposava que, després de tants anys d’estudis i d’una feina que t’obliga a no perdre el fil de l’actualitat ni del coneixement, no hi hauria bretxa entre els meus fills i jo i que sempre podrien recórrer a mi quan tinguessin dificultats a l’escola. I no. Ara mateix ells m’estan ensenyant una nova manera de sumar. I el que vindrà. Tot just comencem.
L’informe PISA ens ha posat davant el mirall i no ens ha agradat el que hi hem vist. Tampoc és un daltabaix sobtat. Les alarmes ja fa temps que estan enceses. I no és per la manca de voluntat de la comunitat educativa de voler millorar els sistemes d’aprenentatge. Sinó per la manca de coordinació o d’un pla educatiu de país que sigui homologable a totes les escoles, que s’elabori amb llarga mirada i que tingui prou suport per donar-li temps i que doni els seus fruits. Segurament, la nova manera que tenen de sumar els meus fills té molts avantatges. La memorització, que era la gran base del sistema educatiu de la meva generació, la trobo una pèrdua de temps. Les noves tecnologies ens obliguen a avançar. Apliquem, doncs, nous sistemes d’aprenentatge. Creguem-nos-ho. Però fem-ho a l’una. Perquè ara fa la sensació que cada centre afronta la seva guerra de la manera que pot, amb els pocs recursos de què disposa i amb el sistema pedagògic que creu millor. I així no sumem. Ens descomponem.