El Noi del Sucre i l’egoisme

Tinc un amic que sempre diu d’ell mateix que és molt egoista, tot i que, en realitat, és la persona més generosa que conec. Quan li faig veure amb exemples que ell no ho és gens, d’egoista, sospira llargament, com qui pren paciència davant d’un infant benintencionat però curt de gambals, i em diu que aquests actes de suposat altruisme són per dissimular la seva gasiveria. Li pregunto, doncs, des de quan és tan egoista, i em diu que ho ha estat sempre, des que té memòria. És a dir: tenia cinc o sis anys i ja era un marrec malcriat que només pensava en el seu propi interès personal, mentre els pares se sacrificaven contínuament per ell, com bé li ho recordaven dia sí, dia també, des de ben petit.

Per canviar de tema, l’animo a visitar l’exposició sobre Salvador Seguí, el Noi del Sucre, al Casino de Lleida. Accepta sense dubtar-ho. Ell, per apaivagar una mica el seu egoisme desbocat, s’ha fet molt d’esquerres, li encanta pagar impostos, abomina del capitalisme i admira les figures del moviment obrer que ho van donar tot, fins a la mort, per millorar la vida dels més desfavorits. L’exposició, la mateixa que va estar-se al Palau Robert de Barcelona a la primavera, mostra una Catalunya plena de gent armada, atemptats, revoltes, i lluites vencedores.

Poc després, fent una cervesa i comentant l’exposició, li dic que és curiós que, tot i haver estat històricament el lloc de la península Ibèrica més violent, resistent i lluitador, avui els catalans ens veiem com una societat conformada i atemorida, incapaç de lluitar, abocada al pacte i la renúncia. Ell fa que sí amb el cap: la propaganda franquista, diu, i un cert pòsit noucentista ens ho han fet creure, com a un infant a qui li repeteixen una mentida durant anys i panys.

Com que sé que, per dissimular la seva avarícia innata, tot ho acabarà pagant ell, li proposo una segona ronda i continuar la discussió al restaurant més car de Lleida.