Fer pinya?, dimissions

Pere Aragonès ho fiava tot a una acció de govern que havia d’avançar simultàniament en dues vies diferents. Una via era concebuda com la política del “mentrestant”, que havia de demostrar en el dia a dia que el seu partit sap governar bé. L’altra via era concebuda com la que havia de resoldre “el conflicte” entre Espanya i Catalunya amb l’amnistia i un referèndum acordat. Propostes que va posar sobre la primera taula de negociació el president Quim Torra sense que mai les concebés com una “desescalada” com va fer el seu successor. La irrupció de la pandèmia mortal centrà tota la seva activitat per obtenir recursos d’arreu. Mentrestant, la repressió política contra la llibertat d’expressió de Catalunya no s’aturà i la “desjudicialització” va defenestrar el president Torra amb la complicitat vergonyosa de la politiqueria autòctona. Com si ens passés un tren ràpid estampat d’eslògans, comprimirem els anys següents com paraules-vagons: “desescalar”, “desjudicialitzar”, “que es posin els indults on els càpiga”, “els presos no serem mai moneda de canvi”, “eixamplar la base”, etc. Els darrers eslògans d’ERC van derivar cap a una idolatria partidista extrema. Proclamaven a la manera del despotisme il·lustrat (amb el poble sense el poble) que el govern més minoritari de la història, després de la seva ruptura, “representa el 80% de la ciutadania”, o que “ningú té cap estratègia independentista tret de nosaltres”. Però la realitat no és com els eslògans i la publicitat. Deien que eren únics i que ho eren tot. Unes sigles. Ara demanen fer pinya després de moltes pinyes contra els altres. Amb el català, amb l’educació, amb el finançament. Certament cal fer pinya, però no pas des de la supèrbia. Calen dimissions.