ONU i veritats incòmodes

Que l’ONU és una institució ineficient a l’hora d’abordar els grans conflictes del món ho sap tothom. El mateix secretari general, António Guterres, va admetre fa poc que el Consell de Seguretat, el fòrum destinat a la resolució pacífica de les disputes internacionals, està “atrapat en el túnel del temps”, “paralitzat” encara pels equilibris de poder de la guerra freda. Amb tot, la de Guterres és una veu ferma que s’ha fet sentir en les dues grans crisis internacionals amb què tanquem el 2023. Com la del canvi climàtic. És veritat que quan el portuguès s’hi refereix recorre sovint a una retòrica catastrofista –“la humanitat ha obert les portes de l’infern”–, però ha parlat clar a favor de l’eliminació gradual dels combustibles fòssils si la COP28 vol marcar realment un “punt d’inflexió”. I ja no diguem en la guerra a Gaza, condemnant les atrocitats de Hamàs, recordant el context de l’ocupació israeliana, criticant l’estratègia dels bombardejos implacables contra els civils palestins i clamant per l’alto el foc humanitari. Dir veritats incòmodes –encara que li hagin caigut injustes acusacions d’antisemitisme– és tot el que queda al secretari general de l’ONU, mentre els EUA recorren al vell poder de vet i tanquen la porta a un mínim gest de compassió a Gaza.