Anècdota de fi d’any

El darrer dia de l’any uns amics van viure una petita història tan inesperada com agradable. Eren les vuit del vespre i ja tancaven totes les botigues en aquell sector de l’Eixample. Van entrar en un establiment, encara a temps de comprar un regal per a un parent.

En el moment que anaven a pagar –l’objecte valia mil sis-centes pessetes– el botiguer rebutjà els diners, tot dient amb la màxima senzillesa: “La darrera venda de l’any, no la cobrem mai.” No hi donà cap importància, no era una “acció publicitària”, sinó una discretíssima satisfacció de mantenir un costum que aneu a saber quan començà i qui el començà.

Els clients i el botiguer es van felicitar mútuament l’any nou, i els meus amics ho van explicant, i fan bé, perquè en el món malcarat d’avui aquests fets –que es viuen sempre per casualitat– alegren la sang i refresquen els pensaments. El que no diuen els meus amics és el nom o l’adreça de la botiga, i també ho encerten, perquè no es tracta de fer “propaganda” d’una acció tan pura i, si se’n fes, l’any vinent hi hauria cua davant l’establiment i es produirien unes cortesies hipòcrites i pintoresques: “No, no, vostè era primer…”, “No, no caldria sinó, passi, passi…”, “No tinc pas tard…”

El que sí que m’han dit, i puc repetir-ho, és que la botiga ven objectes de papereria, i penso si l’autor de la idea –o el continuador– no és pas una d’aquestes persones que es troben sovint amagades en les modestes trinxeres de la cultura i que hi treballen amb una sensibilitat que a vegades no es manifesta en nivells més enlairats o en àmbits més pretensiosos. En altres temps jo vaig freqüentar, per raons de feina, algunes antigues impremtes barcelonines, i en recordo algun personatge excepcional per la seva discreció de tracte, la seva cortesia, el seu amor profundíssim al treball que feia.

Gent seriosa, que no vol dir ensopida; gent amb una consciència molt viva, i exigent, que no vol dir petrificada; gent –i aquest botiguer de l’Eixample m’hi ha fet pensar– que feien compatible la seva professionalitat amb el gust per uns detalls personals que descobries al cap d’un quant temps de parlar de feina.

Penso que no és pas amb solemnes declaracions, sinó amb detalls i hàbits d’aquesta mena com de fet construïm la nostra vida i, sota la seva aparença de simple “curiositat” –que és allò que veuen els altres–, hi ha una intenció, formulada d’una manera més o menys conscient, de donar un sentit a la nostra activitat més enllà del rendiment que ens pugui proporcionar.

En tot cas, els meus amics van escampant la bona nova del botiguer que, “la darrera venda de l’any, no la cobrem mai”, i l’anècdota ens pot ajudar a tots a reflexionar sobre les possibilitats que tenim d’introduir una mica d’imaginació i de cordialitat en la rutina diària.