Malbaratar la presidència

Ja va començar malament al juliol, la presidència rotatòria espanyola de la Unió Europea. Amb unes eleccions anticipades que destarotaven la planificació i la previsibilitat al si del Consell de Ministres, i que semblaven abocades al triomf de l’oposició i a l’arribada al poder de la ultradreta.

Contra les expectatives, Pedro Sánchez ha estat reinvestit. Ha anat trampejant la presidència, fent piruetes polítiques, ziga-zagues i superant entrebancs diplomàtics de factura pròpia, com la retirada de l’ambaixadora d’Israel de Madrid. Sánchez ha fet honor a la seva fama d’au fènix i arriba viu per a passar el relleu a Bèlgica tot exhibint avenços en dossiers importants com la intel·ligència artificial i el pacte sobre la migració. Fins i tot ha encimbellat la seva vicepresidenta econòmica, Nadia Calviño, a la cúspide de l’important Banc Europeu d’Inversions.

Ara bé, la prova fefaent que Pedro Sánchez ha malbaratat la presidència fou la sessió plenària del Parlament Europeu el 13 de desembre per fer-ne balanç. Va esdevenir quasi un monogràfic sobre la qüestió catalana, un esdeveniment de turbointernacionalització per a un procés que tants europeus creien moribund. Vam assistir a l’espectacle d’una escaramussa entre Sánchez i Manfred Weber, el líder parlamentari del Partit Popular Europeu, sobre el president Puigdemont i en presència de l’al·ludit! Pedro Sánchez va patir un tou d’humiliacions aquell dia. Va haver d’aguantar que el propi 130è president de la Generalitat, a qui ha espiat i perseguit i titllat d’anècdota en campanya, l’acorralés sobre el català en seu parlamentària europea. Per si fos poc, el cap de govern espanyol va veure’s obligat a defensar la qualitat de la democràcia al seu país. Al pobre no se li acudí res millor que esbombar urbi et orbi que el Consejo General del Poder Judicial fa lawfare i duu cinc anys caducat per culpa del PP.

Fa menys d’un mes, Espanya ja passà pel mal tràngol d’una ridícula sessió al Parlament Europeu orquestrada pel mateix Partit Popular i els seus socis del PPE i dedicada a blasmar l’amnistia als independentistes. Malgrat l’escassa concurrència, actes d’aquest ínfim nivell erosionen el prestigi de les institucions comunitàries. La raó perquè la qüestió catalana ha passat d’“afer intern” a afer d’interès europeu és del tot arbitrària. Respon a la rebequeria dels “populars” i Vox al no assolir La Moncloa i haver perdut un futur comissari europeu del PPE el 2024. Ciutadans, al grup dels liberals europeus, s’apunten al show perquè l’anticatalanisme és la seva darrera esperança electoral.

Fa vergonya aliena observar algú de la talla de Manfred Weber de la CSU alemanya, que fou candidat a presidir la Comissió Europea, escenificar indignació contra el president Puigdemont i l’independentisme, mentre fa veure que el tàndem del seu amic Feijóo amb Abascal és pura democràcia i europeisme. Quin paperot! Justament, l’aliança amb Vox és el punt feble del Partit Popular Europeu. Pedro Sánchez va ser hàbil de retreure-li durant el debat. Vist des de Catalunya, les esmentades sessions plenàries a Estrasburg representen un triomf incontestable de l’independentisme, i en especial de Junts per Catalunya. D’altra banda, la presidència espanyola ha incomplert el pacte de fer oficial la nostra llengua a la UE, amb el basc i el gallec.

Als catalanoparlants ens queda la desagradable sensació que estirem sols el carro de l’oficialitat europea. Ens toca arrossegar un govern espanyol indolent i dues llengües més que són realment minoritàries i que fan aquest trajecte de franc. Quan volem cafè, hem de convidar sempre a cafè per a tots? Els socis europeus van percebre des de l’inici que Madrid feia la petició d’esma. No traspuava sinceritat sinó tot el contrari, oportunisme. Als governs amics del Partit Popular a Suècia, Finlàndia o Letònia només els ha calgut donar allargues, demanar informes, i deixar escolar els mesos. Tanmateix, continua la pugna per l’oficialitat del català, i els deures de Pedro Sánchez al respecte. Vist des d’Europa, i davant de la magnitud i urgència de les crisis globals que reclamen el lideratge de la UE amb les guerres a Ucraïna i a l’Orient Mitjà, el grau d’entotsolament d’aquesta presidència amb assumptes nacionals representa una pèrdua de temps i un egoisme imperdonables. Els grans partits espanyols han avantposat les seves estratègies electorals a les necessitats d’Europa.