Raça humana
Sembla que aquest mort està molt viu
Vaig pel carrer amb una amiga i una senyora propera a la seixantena cau davant els nostres morros. No sabem què ha provocat el desafortunat aterratge. El que hem presenciat és que creuava pel mig de la carretera, ignorant el pas de vianants. Potser no ha visualitzat algun forat a l’asfalt. Sembla que s’ha fet mal; per tant amb l’amiga, que és d’aquelles persones que no negarien l’ajut ni a qui en el seu dia li va trepitjar el coll, ens llencem al rescat. Ens explica, des del terra i amb les ulleres trencades, que va amb crossa perquè pateix de ciàtica i que du un carro perquè es dirigia a una botiga a comprar un arbre de Nadal i una flor de pasqua. Es queixa del dolor de genolls, i del cop al cap, així que el mateix comerç on pensava comprar li presta una cadira. La meva amiga truca al 112 per demanar el suport d’una ambulància. Li responen que en aquell moment no hi ha cap vehicle disponible i animen la senyora a desplaçar-se a poc a poc fins a l’ambulatori, que està a prop. Ella, amb la meva amiga fent de missatgera, els proposa agafar un taxi fins a casa seva i que l’ambulància faci parada allà. Qui està a l’altra banda del telèfon aplica la lògica i l’insta a agafar el mateix taxi però en direcció al CAP. La meva amiga ja no sap com mediar entre les dues parts, comença a suar i, sobretot, comença a veure difícil trobar una solució que satisfaci tothom. Quan menys hi comptàvem, el guió fa un gir inesperat. La dona ressuscita i s’aixeca de cop, amb tots els mals superats, i surt disparada cap a la botiga, renegant del sistema públic de salut. L’amiga i jo no hi donem crèdit, demanem disculpes al treballador del 112 i comentem que de vegades no és difícil entendre per què els sanitaris no sempre arriben a temps quan realment se’ls necessita.