El preu del diner

Fa setmanes que es parla força del tipus d’interès del diner i del que s’ha de fer amb aquest producte. El diner és un producte inventat per l’home i, per tant, es pot controlar i revisar. El rendiment d’aquest diner s’anomena interès i és aquest el que ens indica el valor del diner en qualsevol moment. En una societat totalment liberal, el tipus d’interès es regiria per l’oferta i la demanda. Entenem per demanda la voluntat d’invertir i de convertir el diner en un producte sòlid i estable. No obstant això, el rendiment del diner no es deixa del tot alliberat, ja que el fixa una entitat que, per als europeus, és el Banc Central Europeu, amb seu a Frankfurt.

Si hi ha alguna cosa que no deixa dormir els responsables del Banc Central Europeu és la inflació, la qual es defineix per un augment dels preus sense que aquest moviment estigui justificat per un augment o per una baixa de la productivitat. L’augment del tipus d’interès afecta, en primer lloc, els salaris, ja que el preu dels productes que es poden comprar augmenta. I, en segon lloc, els crèdits i els estalvis que tinguem als bancs.

Si la inflació baixés, tindria el mateix efecte, però a l’inrevés. Fa uns anys, els tipus d’interès van arribar a superar el 10% i això va ser motiu d’importants vagues laborals en moltes empreses. Si actualment no n’hi ha, és perquè el tipus d’interès s’ha mantingut molt per sota d’aquell. Fa uns mesos va arribar a ser negatiu, o sigui que, a banda que no donaven cap mena de benefici als estalvis, la persona que demanava un crèdit havia de tornar menys diners dels que havia rebut. Això era una bestiesa i la situació va canviar.

El Banc Central Europeu té com una de les seves missions mantenir un tipus d’interès que eviti la inflació. Això vol dir que ha de reduir la demanda de crèdit quan el tipus d’interès puja i augmentar la demanda de la inversió quan baixa. Els bancs treuen bona part dels seus beneficis de la diferència que obtenen entre l’interès del diner que els concedeix el BCE i el tipus d’interès que ells concedeixen a la seva clientela. Igualment, els estalviadors que tenen diners en dipòsits bancaris es troben castigats o premiats per uns tipus d’interès alts o baixos.

El tipus d’interès se situa, per tant, en el centre de l’economia de qualsevol país. L’Argentina tenia un 150% d’interès feia poc temps, però la història ens recorda l’elevat tipus d’interès que va tenir Alemanya després de la Primera Guerra Mundial i que provocava que, per comprar enciam o patates, calgués portar una maleta plena de diners desvalorats per la inflació.

Fa una pila d’anys, el premi Nobel d’Economia Milton Friedman (1912-2006), americà, va fer unes voltes per Catalunya donant lliçons als qui sabien menys economia que ell. Segons un estudi que va fer dels darrers 100 anys, el tipus d’interès mitjà era del 4%. Un fet que ja lliga amb la situació actual.

Si el que deia Mr. Friedman és veritat, el 4% seria l’interès que és lleugerament inflacionari però controlable i que permet donar un rendiment als dipòsits i facilitar els crèdits. El preu del diner està, per tant, condicionat per una actuació regular, moderada i que segueixi el creixement de la productivitat. Si no és així, malament rai.