Per Nadal, cada ovella al seu corral

Diu la dita que “Per Nadal, cada ovella al seu corral”. És una bona manera de definir el retrobament familiar, que moltes vegades s’inicia el dia abans fent cagar el tió o amb la missa del gall i que a casa nostra continua amb la festivitat carolíngia de Sant Esteve, que permetia allargar les festes als que venien de lluny. Ara, per a moltes famílies, és la manera de repartir-se entre els d’una banda i de l’altra i quedar bé amb tothom. Amb la Pasqua, Nadal és la festivitat cristiana més important i se celebra arreu del món, encara que no ho siguin, de cristians. Es commemora el naixement de Jesús i és també el Temps de Nadal, el període de temps entre l’Advent i l’Epifania del Senyor, el 6 de gener. És temps de família, tot i que ara n’hi ha moltes que aprofiten per fer vacances i fugir del país o, si hi ha neu o la fabriquen, anar a esquiar. Però per a moltes famílies és l’hora de retrobar-se i fer un àpat familiar. La tradició mana escudella i carn d’olla i després alguna cosa de tall. Tothom ho fa com vol o com pot.

Però hem de pensar també que hi ha molta gent que es trobarà sola aquests dies. O amb necessitats materials. O que tindrà gent estimada en llocs llunyans. De fet, no és només per Nadal que cal pensar que hi ha gent que pateix, que hi ha guerres al món, que no tothom podrà tornar al seu corral o allà hi trobarà una família i un esperit nadalenc com el que fan pensar les cançons nadalenques que sonen aquests dies per la ràdio i pels carrers i que, potser, alguns cantaran a casa. Cançons de pau en un món en guerra.

Cal tenir un pensament per a tota aquesta gent víctima de la guerra, de la fam, de les injustícies. O que està privada de llibertat, justament o injustament. O pels que estan malalts o tenen algun familiar proper que ho està. També n’hi haurà que viuran aquesta commemoració lluny de casa, com els nostres exiliats polítics, Carles Puigdemont i Marta Rovira, a qui cal tenir presents. El meu amic José María Murià, patriota mexicà i català de pedra picada, sempre recorda la tristor del Nadal mexicà quan la família tenia l’esperança de tornar ben aviat a una pàtria lliure de dictadura i feixisme. “L’any vinent, a Catalunya!”, es conjuraven a l’hora de brindar. Alguns van poder fer-ho, de tornar, però encara amb Franco al poder. D’altres van venir després. La majoria van morir a la terra que els va acollir però no van poder tornar a celebrar el Nadal al lloc on van néixer i amb la família.

Es presenta Nadal com un període de pau i fora bo que fos així, però no ho és per a tothom ni arreu. Per això cal tenir presents aquells que no el podran celebrar o que ho faran mancants d’allò més imprescindible. Com va escriure Salvat-Papasseit, “posats a taula oblidarem / els pobres / i tan pobres com som / Jesús ja serà nat. / Ens mirarà un moment a l’hora de les postres / i després de mirar-nos / arrencarà a plorar”. Però cal tenir esperança. Per això els que es reuneixen en família, que escoltin o cantin alguna nadala, que parin atenció si hi ha mainada al vers de Nadal que cal recitar, sobreposant-se a la vergonya, al damunt d’una cadira i que tots plegats fem honor al desig de l’àngel. “Pau a la terra als homes de bona voluntat.”