La gran Alemanya

Tantes pestes que llancem contra la cúpula judicial espanyola i el seu biaix ultra i arriben els senyors del TC alemany i els avancen per la dreta. Ni més ni menys, ses senyories han decidit que per sobre de la salut dels ciutadans, de la COP28, de l’escalfament del planeta, de la política de la UE i d’una llista que no cap en aquest paper, hi ha la interpretació que els programes d’inversions climàtiques no tenen encaix en la Carta Magna teutona perquè vulneren un principi de “fre al deute” que sembla tan sacrosant com la unitat d’Espanya. El resultat és que la transició energètica perd 60.000 milions en ajudes fins al 2027. El mercat més gran de l’automòbil a Europa (2,65 milions d’unitats el 2022) es queda sense ajudes per passar a la mobilitat elèctrica.

Posem-hi context. Alemanya va ser la primera potència d’Europa amb una oposició social organitzada a les nuclears i des dels anys vuitanta del segle passat és al capdavant dels canvis ambientals. Arribat al poder, el primer propòsit del govern d’Olaf Scholz en aquest àmbit va ser tancar les nuclears l’any passat, eliminar el carbó el 2030 i assolir un 80% de renovables en aquesta data. És obvi que, amb el pes que té a la UE, aquestes decisions havien d’impactar en la política comunitària.

Però Alemanya va entrar en recessió i el tripartit de Scholz va canviar de plans. A la crisi del 2008 Merkel va respondre amb austeritat i retallades, i haver conclòs que allò no va ser un encert no va servir per legislar perquè no es repetís. Superades les emergències de la covid i dels preus energètics, a retallar toca. Excepte en defensa, tot sigui dit, que l’OTAN no s’enfadi. I amb dos socis tan antagonistes com els verds i els liberals, els socialdemòcrates de Scholz han optat pel que feia més por que deixés el govern. Guanyen els liberals, però no només hi perden els verds, sinó tots els alemanys. A veure com s’hi posa Brussel·les