A la tres
Europa és una tifa
“Gairebé tant li fa si Europa ens mira, només n’arriben decepcions
Que Europa no és el que ens pensàvem que seria, ho vam començar a tastar quan a mitjans dels anys vuitanta els nostres ramaders van haver de tancar les granges de vaques de tota la vida perquè Brussel·les va imposar les quotes lleteres, i ho vam acabar de comprovar quan després de les garrotades policials de l’1-O la repressió antidemocràtica a l’independentisme va ser menystinguda en considerar-la “un afer intern espanyol”. Al final l’únic sentit de l’europeisme aquell que pregonava Jordi Pujol cada vegada que s’inaugurava una missió comercial al continent ha quedat reduït a la mamella. Vam sacrificar les mamelles vacunes a canvi de la mamella dels Fons Estructurals destinats a fer d’Espanya un estat modern i homologable. I a base de llibres en català retirats de les biblioteques i d’obres de teatre censurades perquè hi surten actors en calçotets, Espanya acabarà sent un estat igual d’homologable que Hongria. Als anys noranta ens vam fer un fart de riure amb Oh, Europa, la sèrie de Dagoll Dagom que va popularitzar la frase: “Me la imaginava més gran”, sense adonar-nos que més que una comèdia era una profecia. Tret dels euros, siguin a través dels Fons Estructurals o dels Next Generation, d’Europa només n’arriben decepcions, perquè tot ens ho imaginàvem diferent quan vam aplaudir l’ingrés al club selecte. Mirem, si no, els dos darrers exemples. L’un, l’acord per a la reforma de la política migratòria, que en la pràctica es traduirà en més mà de ferro contra els nouvinguts en un context de creixent presència de la ultradreta als diferents parlaments europeus, i a les portes d’unes eleccions. L’altre exemple, la missió d’eurodiputats enviats per avaluar la immersió lingüística, que han fet públic un primer diagnòstic tot i reconèixer que tenen encara moltes preguntes pendents de resposta. Aquest primer diagnòstic sembla beure directament de les fonts de Cs, PP i Vox perquè pinta un fictici panorama de persecució del castellà i ignora alegrement que el Parlament català té aprovada una llei que va contra la imposició de percentatges. És una missió formada per només sis eurodiputats dels seixanta que tenen competències en la matèria, tots sis, quina casualitat, provinents dels eurogrups de la dreta i l’extrema dreta. Jo potser no me la imaginava més gran, però sí més seriosa i més democràtica. Sí, entre una cosa i l’altra, Europa és una autèntica tifa. Una tifa de vaca sobreviscuda a les quotes lletres.