Iosseliani

Temo que aquesta columna se’m va convertint en una necrològica, però aprofito l’espai per mostrar el meu reconeixement i agraïment a algunes persones que se’n van. Una és Otar Iosseliani, cineasta georgià amb un esperit llibertari que per força havia d’entrar en conflicte amb la dictadura soviètica i la seva censura. Així és que se’n va anar cap a París, que també va acollir durant un temps un altre traspassat recent, el filòsof Toni Negri, a qui, pel seu pensament crític que menava a l’acció política, la justícia italiana va condemnar sense proves considerant-lo el cervell del segrest d’Aldo Moro, la mort del qual és una vergonya de l’Estat italià i del partit de la Democràcia Cristiana.

El cas és que, a París, Iosseliani va desenvolupar encara més la seva inspiració en el cinema de Jacques Tati fent que els seus personatges transitin sense nord, absurdament, en el món contemporani. A vegades també hi apareixia la seva estima per la poètica de Jean Vigo o per la imaginació desbordant del René Clair avantguardista. Les favoris de la Lune, Et la lumière fut, La chasse aux papillons. Lliures i belles pel·lícules que, com tantes altres seves, no són a cap plataforma. Que no van estrenar-se mai a l’Estat espanyol, on, que jo recordi, només va projectar-se en sales comercials Lundi, matin, en què un home s’allibera d’una rutina que, començant pel treball, l’oprimeix. No sé si va ser a propòsit d’aquesta pel·lícula, però recordo clarament aquesta declaració d’Iosseliani: “Diuen que fumar i beure maten. Potser sí, però m’atreveixo a dir que ho fa més l’estrès.” Ell sempre va celebrar la vida amb un bon vi, fos de la Borgonya o de Geòrgia. I va arribar als 90 anys. No està malament.