Espiats a les portes del 2024

Conviure amb un Estat que t’espia, t’acusa judicialment i t’encadena vulguis o no a una Constitució que avui ja no obtindria el consens social necessari per ser democràtica ha convertit la nostra vida política i periodística en una mena de farsa que ja fa temps que ha deixat de fer gràcia i que fins i tot veiem amb normalitat. Sospito que en cap altre país democràtic del món s’acceptaria de manera tan mansa i normalitzada el fet de ser una societat espiada de dalt a baix: des del mòbil dels seus dirigents polítics, incloent-hi el president, fins al llit del darrer dels activistes del carrer, als quals el govern més progressista de la història d’Espanya va col·locar policies per espiar-los vint-i-quatre hores al dia, sense que ningú dimitís per això un cop es va saber. L’Estat es defensa dels independentistes ignorant el seu propi reglament democràtic perquè hi veu en joc la seva supervivència, i hi juga tan brut com sigui necessari. A alguns dels espiats per la causa del tsunami els han escoltat des d’abans que existís el tsunami, però aquí no passa res i els fiscals ja se sap qui els posa, oi?

Els més progres i els més centrats de la tribu, tots aquells que presumien de racionalitat i modernitat i menyspreaven per infantil i predemocràtic l’independentisme dels anys noranta i dos mil, ara callen i fins i tot donen suport als comportaments predemocràtics de l’Estat i les seves institucions, esfumant d’ells mateixos la racionalitat i modernitat en què creien que es basava el règim del 78. Que s’espia els rivals polítics catalans de forma massiva? Miri, millor parlem de la política italiana, que està molt interessant. No se m’acut a les portes del 2024 un comportament polític més infantil i irresponsable, normalitzant el nacionalisme espanyol autoritari, africanista i acomplexat que corca les institucions espanyoles i els arrossega, a ells també, cap a un obscur segle XIX.