Treure el vel, dels ulls

Des de fa tres anys, la Catedral de Girona celebra el Cant de la Sibil·la, un cant molt estès per l’Europa medieval i que ha perviscut a Mallorca i a l’Alguer. Declarada Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la Unesco el 2010, el Cant de la Sibil·la es representa cada vegada a més llocs. A Girona, recuperada per GiroNins, la branca infantil de la Capella Polifònica, s’ha obert fins i tot aquest any a sessions escolars. El Cant de la Sibil·la va arribar a Mallorca amb Jaume I el Conqueridor per convertir-se en la tradició més singular del Nadal. Inicialment es cantava en llatí, tot i que a finals del segle XIV ja n’hi ha documentades les primeres versions en llengua catalana. S’ha anat transformant i adaptant al llarg dels segles per tradició oral i anuncia la fi del món. La protagonitza una sola persona, que representa una antiga pitonissa. L’ha de cantar una veu blanca, és a dir, un registre vocal agut. És per això que a moltes esglésies la canta un nen o una nena o una dona. La Sibil·la, en la mitologia grecoromana, era un personatge femení que tenia el do de la clarividència. Tenia el do de predir què passaria en el futur. El cristianisme va adoptar aquest personatge i el va incorporar com un element més de la litúrgia nadalenca. Amb el Concili de Trento es va prohibir i es va anar perdent arreu a excepció d’alguns indrets. La visió homocèntrica de la història unida al catolicisme és qui ha relegat la figura de la Sibil·la fins a gairebé eliminar aquesta manifestació cultural. S’ha mantingut, però, en alguns territoris de parla catalana. Aquesta forta resistència que tant caracteritza els catalans davant les prohibicions potser és un dels motius que ha permès que arribi als nostres dies. El duet musical format per Maria Arnal i Marcel Bagés va versionar el Cant de la Sibil·la al disc Clamor (Fina Estampa, 2021). Maria Arnal explica en una entrevista a la revista Enderrock que veu en la Sibil·la la imatge d’una dona que és elevada a categoria de profeta bíblic i que el que més li interessa és que se’ns presenta sense cap home al costat, actuant com a portaveu de l’Apocalipsi, que en grec comú vol dir “treure el vel”. En un moment de canvis i transformacions com el que ens ha tocat viure, ens cal escoltar el Cant de la Sibil·la i treure’ns el vel, dels ulls, per interpel·lar-nos com a societat a través de la veu d’una dona i estar alerta sobre el nostre futur.