A la babalà

Hi havia una vegada una àvia entranyable i lluitadora que es deia Virginia, i que m’hauria encantat conèixer. La dona havia nascut a Múrcia, però portava dècades vivint a Catalunya. La iaia Virginia era l’ànima d’una planta baixa que donava a un pati on l’avi herbolari, l’Antonio, hi tenia tot de plantes: romaní, farigola, àrnica, marialluïsa, menta... Aquesta senyora era moltes coses, i entre elles era una gran cuinera. Sovint reunia els nets al voltant de la taula per ordre cronològic de naixement. No els deixava agafar les cerveses de la nevera perquè estaven reservades al tiet i els demanava que optessin pels refrescos de taronja o de llimona. Els nets, a certa edat, protestaven, però la Virginia manava i punt. Els dinars a ca la iaia Virginia tenien un segon al·licient (el primer era ella mateixa, una àvia que era tot cor i que, quan calia, renyava nets i tot seguit els recordava com se’ls estimava i que guapos que eren). El segon motiu de celebració era la seva sopa d’arròs, la qual decorava amb un branquilló de julivert. Era la senzillesa el que la feia enorme i estimada; els nets sempre en volien més, d’aquesta sopa, sempre amb el julivert. O el conill amb forn amb patates, o les gachas migas típiques de la seva terra. La iaia Virginia era alegre, exigent i loquaç, tres adjectius cedits pel net gran, d’aquelles dones d’abans que, com la meva iaia Mercè, es feien càrrec de tot i més i semblava que funcionessin amb piles alcalines. Unes heroïnes dignes de monument. Unes dones de ferro forjat que ho superaven tot. Ara no els arribem ni a la sola de la sabata.