La flor rebel

Faltava un mes i mig per Nadal però el destí em va fer un regal sense llaç ni paper setinat quan va dipositar a la meva mà un grapat de flors de pensament seques. Van caure al palmell, que esperava rebre un carta de cal·ligrafia tan bonica com antiga, com si fossin flocs de neu delicats que es desfan amb una bufada i inesperats com quan el cel és d’un blau tramuntana. Preservades havien enganyat el temps i mantingut la bellesa, efímera. De tant en tant estudio amb ulls de botànica la foto que vaig fer per descobrir-hi el color violat o les línies negres, gairebé dibuixades, en els pètals crema, per concloure que és d’una mena que s’ha perdut. Com si mirant en lupa la flor comprengués els pensaments de la seva destinatària, la qual va voler guardar el record bonic o amagar-lo perquè feia mal. Els vaig retornar amb cura a l’amagatall escollit però encara ara, al palmell de la mà, noto la presència del floc de neu, d’ensopegar no amb una pedra al camí que et fa caure sinó amb una ploma lleugera que et fa mirar amunt. Escriu Stefan Zweig que el sentiment sap sempre moltes més coses d’una persona que tots els documents. Els pensaments assecats són nostàlgia i resiliència. És la flor rebel que acoloreix l’hivern. A la primavera totes les flors són boniques. El pensament és bell quan més difícil és.