‘Perejàumiques’
‘Adeste fideles’... Ramon Girbau –un editor de capteniment gairebé eucarístic envers la seva feina– fa uns llibres que són engendrats, no pas creats. Llum de la seva llum, fills unigènits del pare. A la llibreria te’ls haurien de servir en una patena i no pas ficats en bosses de paper. Tan venerable és el seu cos. I com que suara l’ambient és d’or, encens i mirra, doncs venite adoremus, t’avanço que ja podem lloar la seva última creació: Perejàumiques. Un vocabulari. Ens servirem de la fórmula arriana per descriure el misteri: “Gloria patri, per filium, in spiritu sancto”... Glorifiquem l’editor a través del llibre engendrat i fem-ho tocats per l’alè de l’esperit que el sobrevola. Em permets, lector, que faci una epiclesi? Perejaume, baixa, coi, intercedeix per tots nosaltres! La llengua se’ns mor i no s’albira cap senyal de resurrecció. És immunodeficient, vet-ho aquí, se li ha esmollat la sintaxi, la fonètica, la morfologia... El castellà se li encomana més i més i ja és incapaç de generar vocables i expressions noves, fresques, genuïnes. Els lingüistes en diuen dialectalització, jo en dic quina merda! Per això van escarrassar-se Fabra, Coromines, Alcover i tants d’altres? Amb aquest panorama fosc, funest, una llum sembla tenir origen fotovoltaic perquè no depèn pas de les escriptures fòssils que contaminen arreu. No em fa cap por dir que considero Perejaume l’escriptor més important de la literatura catalana actual. Per què? Perquè és un pensador que poetitza i un poeta que pensa. Perquè escriu veient-hi més endins. Perquè la seva obra és d’una coherència rocosa respecte al seu vessant artístic. Però sobretot ho és perquè vivifica constantment la llengua, perquè crea paraules noves. Deriva, compon, habilita, fa parasíntesis... “Arbreperdre’s”, “entrepensar”, “soniflairant”, “emmontnegrit”, “diguenoms”... Paraules i més paraules que llegides en aquesta columna semblen un què diu ara aquest, però que, plantades en l’escriptura (en l’escriventor, en l’obreda) de Perejaume, en resulta un cromatisme epifànic. Com el que ell mateix va empescar-se (en una enèsima genialitat) sobre la terra roja de Mont-roig del Camp, amb tres reis de l’Orient fent quadricomies. I ara que parlem dels Reis, posa’ls-ho fàcil, va: Perejàumiques. Un vocabulari, de l’editorial Días Contados, i-essa-be-ena 9788412471564.
