Pau, salut, feina i l’aigua que falta

Per una felicitació de Quim Español conec aquest fragment d’una carta que l’escriptor Marcel Proust va enviar al seu cosí, el financer i banquer Lionel Hauser: “He renunciat a creure que els anys siguin nous i puguin aportar una felicitat que avui ja és darrere meu. Però això no em fa pas desitjar menys vivament que els que estimo siguin feliços.” Era el Cap d’Any del 1917 i em sembla que expressa uns desitjos amb els quals cal estar d’acord. De fet, la majoria de nosaltres n’hem expressat de similars el dia de Cap d’Any. I potser ho tornarem a fer en la carta imaginària a uns Reis desitjats, els d’Orient, que avui tornen a visitar l’imaginari d’una part encara majoritària dels nostres pobles i que faran que demà de bon matí es pugui sentir “el cor matinejador dels nens”, com va escriure Joan Maragall.

“Tres coses hi ha a la vida, salut, diners i amor”, cantava la Cristina del Stop, com hem pogut recordar a Cachitos. I són aquestes tres coses, juntament al desig de pau, més nadalenc i més cristià, els que ens hem posat a la boca aquests dies que aviat seran només un record. Aquí encara allarguem les festes de Nadal esperant uns Reis d’Orient que portin coses per a tota la gent. Bons desitjos perquè no hi ha res més pur que les cares dels infants esperant els Tres Reis i veient com el fanalet s’omple de caramels per art de màgia. És clar que la descoberta dels reis reals, com del tió, és la primera topada amb la realitat dels nens.

No hem de renunciar als bons desitjos. Allò de salut i peles, amb els afegits dels desitjos de pau. Hem desitjat i cantat cançons de pau en un món en guerra. Però, quan no n’hi ha hagut, de guerres, al món? Parlar del que passa a Gaza, del que va passar amb el traïdor atac inicial i la brutal resposta posterior, sembla que deixi en segon terme el que passa a Ucraïna. Però aquestes guerres amaguen altres conflictes que hi ha al món: els kurds massacrats, l’expulsió d’armenis de l’Alt Karabakh, el genocidi al Sudan, la guerra al Iemen, l’Afganistan i altres punts del planeta dels quals no sentim a parlar.

Per tant la demanda principal de la carta als Reis és el desig de pau. Però també que millorin les condicions de vida de vida de tanta gent, també aquí, a casa nostra. Demanem feina per a tothom, però una feina digna, que permeti a qui la tingui mantenir-se en condicions i mantenir a la seva família, que no passi allò que hi ha pobres que no arriben a final de mes tot i tenir feina. Que hi hagi una justícia justa, que tothom tingui un habitatge, que vagin a la baixa les desigualtats, però no perquè cada vegada siguem tots més pobres, sinó perquè tothom millori les seves condicions de vida. I que tinguem salut!

I, sobretot, que el 2024 ens porti l’aigua necessària. Mai com ara la petició que plogui, i si pot ser que plogui bé, havia estat tan unànime. Ens cal aigua del cel que ompli els embassaments i garanteixi el subministrament i que rius com el Ter portin l’aigua que els pertoca. Per demanar que no quedi. I finalment un de ben poètic nascut del desig de Joana Raspall i adreçat a aquests Reis d’Orient: “Si teniu en el cor fantasia, inventeu-ne un de bell (de país) per al món més feliç.”