Néixer a l’aigua

Encara que s’hagi divulgat no fa gaire, ja fa temps que en algun centre europeu es practica l’infantament dins l’aigua. De moment és un costum molt minoritari.

Les raons que s’han donat per a utilitzar aquest nou procediment són prou convincents: pel que fa a la mare, la submersió en una piscina adient li proporciona, en el moment del part, una dosi més gran de calma, la musculatura es relaxa, la posició és més còmoda i l’esforç més suau; per al fill que neix significa una transició no tan violenta entre l’interior matern i l’aire, perquè també abans de néixer es trobava “embolicat” en un líquid aquós.

D’aquests dos arguments, n’hi ha un d’indiscutible: si les dones diuen que gràcies a l’aigua s’estalvien fatigues i el part es produeix d’una manera més fàcil i menys violent, la solució és ben bona. Quant al nen que neix, ja hi ha més coses a dir. No es tracta de negar que pugui ser favorable; possiblement ho és. El que caldria evitar, potser, és un nou dogmatisme, la simplificació excessiva de dir que a base de néixer dins l’aigua els éssers humans seran psicològicament més asserenats. Atribuir, com algú ha fet, l’agressivitat vital a la violència que presideix l’arribada de l’infant al món és una hipòtesi molt atractiva, però molt discutible, si exceptuem alguns casos traumàtics concrets.

Pel procediment normal ha nascut gent que ha resultat ser un tros de pa. No vull dir que el part no ens influeixi. Ens influeix tot. Ens influeixen, des del primer moment, les veus, les carícies, els colors, els sorolls. Però l’ésser humà té una capacitat d’adaptació extraordinària –com a individu i com a espècie. Si no fos així, ja ens hauríem acabat. Capacitat d’adaptació vol dir, també, capacitat de superació o d’integració dels elements adversos, sense que –llevat de les excepcions patològiques– aquestes condicions teòricament negatives ho resultin en la pràctica. Sovint és, precisament, l’excessiva facilitat allò que ha provocat la degeneració.

D’aquí a uns quants anys es podrà saber si els infants nascuts dins l’aigua presenten alguna diferència temperamental o de caràcter en relació amb els altres. Avui es fan enquestes de tot, i no seria lògic que els científics perdessin la pista d’aquests casos.

Deixeu-me acabar amb una mica d’ironia. Als nous infants ciutadans els espera un aire tan contaminat, un ambient tan sorollós, un món tan contradictori amb la placenta d’origen, que no sé si és lícit de fer-los començar a viure en una atmosfera d’engany. Mentre siguin dins l’aigua, a trenta-set graus exactes, perfectament pura, no podrem dir encara que han nascut. Hauran sortit, simplement, del cos de la mare. Els tindrem en una mena de llimbs, retardant el seu naixement real, i treure’ls decididament de la banyera ens pot crear més problemes de consciència que veure com arriben pel seu compte i respiren, i criden i protesten des del primer instant.