Un breu parèntesi

Sembla que a l’atzar li agrada trenar estranyes simetries cronològiques, generar parèntesis històrics basats en xifres rodones: 1789-1989, posem per cas. Enguany es commemora el 40è aniversari del Maig del 68, i tot just enguany sembla que aquell conjunt d’idees, valors i actituds s’han endinsat en un procés agònic en aparença irreversible. Els recents resultats electorals d’Itàlia, o els del passat 9 de març a l’Estat espanyol, o els que fa una mica més de temps van donar la victòria a França a Nicolas Sarkozy, passant per una inacabable pila d’eleccions i eleccionetes celebrades arreu d’Europa, semblen confirmar la desactivació d’una determinada manera d’entendre l’esquerra. Uns l’anomenen ecosocialisme i altres, despectivament, esquerra caviar. En tot cas, ja ens entenem: aquí parlem dels hereus i marmessors del Maig del 68, no dels grans partits socialdemòcrates d’arreu d’Europa que han assumit amb normalitat la democràcia liberal. Els judicis de valor sobre aquest assumpte els deixo en mans del lector; no són el fil conductor d’aquest article.

En molt poc temps, l’ecosocialisme ha deixat de ser una opció minoritària (però més o menys influent) per transformar-se en una opció purament testimonial que, en el cas d’Itàlia i per primer cop a la història, ha estat arraconada a nivell parlamentari. Això ha passat a Itàlia per unes raons, i a Espanya i a Catalunya per unes altres. Però també va passar a França o a Alemanya, certament per un conjunt de motius diversos. Sigui com sigui, resultaria ridícul pensar que aquesta conjunció és casual: a més de raons conjunturals, n’hi ha d’ideològiques. Qui no les vulgui tenir en compte s’arrisca a transformar l’autoengany en explicació plausible cosa que, a llarg termini, no sembla un gran negoci.

L’herència política del Maig del 68 no s’ha escapçat per culpa d’aquella evanescent expressió que va encunyar l’any 1994 Ignacio Ramonet a Le Monde Diplomatique: el “pensament únic”. Tampoc ha entrat en crisi gràcies a l’acció secreta i malèfica dels neocons nord-americans infiltrats per tot arreu, ni per cap altra tenebrosa teoria conspirativa de la mateixa índole. Al meu modest entendre existeixen almenys tres claus força més tangibles que expliquen aquest col·lapse: la generacional, la social i una tercera a mig camí entre el pragmatisme polític i l’escarment històric.

El Maig del 68 fou, essencialment, un moviment generacional (i en aquesta apreciació coincideixo amb molts dels seus defensors). Això li va donar una força inusitada, i fins tot desproporcionada: hi ha poques coses que aglutinin més que els referents generacionals compartits. També li va atorgar, però, una inexorable data de caducitat: és llei de vida. El Che Guevara ja no constitueix un model de vida, sinó una mena de marca comercial. I Daniel Cohn-Bendit és als ulls dels joves actuals un acomodat i respectable buròcrata, impossible de distingir dels buròcrates que l’envolten al Parlament Europeu. Evidentment, hi ha una exigua minoria de joves fascinada per aquella estètica, com n’hi ha una altra a qui li agrada vestir com els primers rockers de la dècada del 1950. Això és tot, però.

Hi ha una segona clau explicativa que apunta a un fet molt més greu. En la seva aliança amb la contracultura, l’esquerra alternativa hereva del Maig del 68 va deixar la classe treballadora d’arreu d’Europa sense paraigua polític ni referents emocionals veritablement compartibles. A una persona que es passa vuit hores seguides en una cadena de muntatge hi ha certes històries que li poden semblar una broma de mal gust. Fins i tot poden arribar a entendre que l’ús de determinats símbols associats històricament a la lluita obrera constitueixen una intolerable apropiació indeguda per part de sectors socials del tot desvinculats –o fins i tot contraris– als seus interessos.

En tercer lloc, hem de tenir en compte que allò que en un determinat moment van ser alternatives ara ja són, visiblement i objectivament, falses alternatives en tots els sentits. No es tracta de posar el dit a cap nafra, sinó d’admetre amb honestedat que el reiterat, quasi obstinat fracàs de determinades idees posades a la pràctica no legitima ningú a tornar-se a equivocar... amb bona consciència. Això afecta coses tan diverses (i tan importants) com la política energètica, el disseny d’infraestructures, els plans educatius, etc. A partir d’ara, qui vulgui tornar a equivocar-se per fidelitat a uns principis potser ja no rebrà l’amable apel·latiu d’utòpic, o d’idealista, sinó el de frívol o el d’irresponsable. Com deia Bob Dylan, “els temps estan canviant” –i consti que amb aquest afegit no vull fer cap sarcasme fàcil.

FÓra erroni, i sobretot injust, fer un balanç negatiu d’aquest breu parèntesi de l’esquerra. El fet d’haver incorporat a l’agenda política les preocupacions mediambientals, o d’haver donat veu a determinats moviments socials neutralitza amb escreix altres errades evidents. Obstinant-se a repetir absurdes cantarelles de la dècada del 1970, en canvi, s’arrisquen a ingressar en l’abocador de la història de les idees polítiques.