El joc reial

Ara que els Reis ja han passat, ara que la il·lusió arrecerada a fanalets, cordes, sabates, claus, cartes, escales, capes, corones i barbes s’ha transformat en regals i joguines, deixeu-me constatar un cop més que, entre l’excés i l’abundància d’ara i la migradesa d’abans, aquesta sempre serà la millor festa del calendari. Pel que suposa d’espera, de dipositar esperances, per la confiança en l’esfera màgica, pel joc, també per la frustració quan els Reis no porten allò que els havíem demanat, i sobretot per les fesomies d’alegria dels més petits. I per la complicitat amb els més grans en el període en què el pacte no escrit fa que es pugui mantenir la convenció entre pares, fills i reis.

És clar també que els reis tenen molta competència, a més de la del tió i de la dels aniversaris hi ha altres moments que poden acabar rebaixant el seu impacte, però fins i tot així aquestes hores, amb pluja o sense, són incomparables.

Aquest any remenant el web de l’ajuntament del meu poble, Vila-seca (Tarragonès), he recuperat la història local que precisa i reforça allò que acabarem sabent en créixer, que els Reis són els pares, perquè hi diu que el meu, l’Esteve Graset (rei blanc), juntament amb dos vila-secans més, Ramon Farriol (rei ros) i Joan Morell (rei negre), l’any 1940 van millorar la cavalcada que ja es feia des del començament de segle, amb el sistema de distribució a cavall i casa per casa, de manera que permet que cada criatura estirant la corda des del balcó rebi els regals la nit de Reis. La tradició es manté, però a casa no se’m va dir que el pare hagués estat pioner reial, com tampoc després que els meus germans es vestissin amb corona i capes. I això mateix els deu haver passat a molts d’altres ignorants. Per això he demanat que els Reis em duguessin La ignorància, una història global de l’historiador Peter Burke, que diu que la manca de coneixement pot ser de moltes menes: conscient, inconscient, ingènua, fingida, imposada... Vaja, que tots som ignorants. Juguem-hi!