Avis apallissats

Una enquesta efectuada als Estats Units indica que cada any mig milió de persones de més de 65 anys que viuen en família són víctimes de maltractaments físics. Aquests maltractaments van des del cop o la pallissa a la veritable tortura, i els culpables són, en molts casos, els propis fills.

És una informació esgarrifosa, que contrasta amb la “visió de pel·lícula” d’uns avis simpàtics, d’aire juvenil, respectats. Sembla que la prolongació de la vida, unida a una convivència forçada, dóna sovint un resultat terrible. Al lema “no apallisseu els infants” caldrà afegir “no apallisseu els avis”.

Prescindint ara del fet que l’enquesta ha investigat a partir dels 65 anys –que és una edat que avui dia no significa l’entrada en la vellesa–, potser convé parlar dels vells en general i de les seves relacions amb el nucli familiar del nostre temps. Envellir és difícil, sobretot si hom s’hi resisteix. Penso, especial- ment, en els aspectes que no són els purament físics. El món evoluciona a una velocitat indominable, i per a tots nosaltres l’adaptació mental és difícil –cada vegada més deficient. El vell es va fent progressivament un intrús –que ja és paradoxal, essent com és el primer arribat– en una societat familiar que té un altre ritme o uns altres costums. El vell que vulgui continuar representant un “patró” o una norma viurà angoixat per la seva impotència; alguns ho entenen, i renuncien a crear tensions inútils, però d’altres es converteixen en un corcó. Val a dir que aquesta tossuderia imperativa no és explicable tan sols per l’aparició de la vellesa: en molts casos ja ve d’abans.

També és cert que sovint els vells abusen de la seva vellesa, en el sentit que abusen de la seva debilitat, davant la generació dels fills. Sí, els defectes de conducta són molts, i a vegades resulten feixucs per als altres, però és evident que aquesta incomoditat, per dura que sigui, no pot justificar la brutal reacció que denuncia l’enquesta nord-americana.

L’evolució de la nostra societat no sembla que tendeixi a resoldre, o almenys a suavitzar, aquest problema de convivència, ben al contrari: és probable que les friccions psicològiques vagin augmentant. Seria massa còmode, i injust, generalitzar: els vells han de fer això, o els joves han de fer allò. A vegades és la incomprensió dels vells allò que genera l’agressivitat dels fills, i en d’altres casos és la incomprensió dels fills la causa que fa agressius els vells, i per desgràcia es produeix un cercle viciós que sol convertir-se en una patologia familiar crònica.

No voldria caure en la impertinència de fer un sermó, però trencar aquest cercle viciós només és possible amb una gran dosi d’intel·ligència i de sensibilitat, i normalment aquest paper pacificador correspon a la generació més jove. Pacificar no vol dir renunciar als propis drets ni abdicar la responsabilitat. Pacificar vol dir fer un esforç per plantejar les coses de la manera més clara i serena possible, i ajudar l’altra part a veure-les amb la mateixa serenor i claredat. És una empresa dificilíssima, certament; molt més que practicar l’insult o la coacció física.