Psicologia i esquí

Som en plena temporada d’esquí, tot i que fins ara la neu ha escassejat en moltes pistes. Que la gent ha començat a esquiar es pot comprovar perfectament cada dilluns. És dilluns quan escric aquestes ratlles, i aquest matí he trobat dos nois –tots dos coneguts– amb un trenc a la cara. L’un té una ferida, feta per un esquí, sobre mateix dels llavis –duu un bigoti de sang agrumollada– i l’altre un hematoma considerable a la galta, prop de l’ull. Han estat de sort. El cens de contusionats deu ser notable, si hi afegim els invisibles, els qui s’esforcen a caminar dissimulant el dolor de la patacada rebuda a la cama, els qui amaguen les mans sota els guants, etc.

Se’ls veu prou feliços, però. Si es tractés d’accidents de treball, la valoració que farien de les seves lesions seria molt més negativa. En alguns casos justificaria demanar la baixa laboral, però els esquiadors que són treballadors assalariats –una minoria, sospito– no tenen, em penso, prou força moral per a excusar-se amb l’esquí. El trenc o el blau, d’altra banda, es converteixen en una mena de certificat d’emancipació, d’incorporació al consumisme de l’oci, en definitiva, de desafiament al cap de personal o al gerent. El petit fracàs que és la ferida queda àmpliament superat per la possibilitat que ofereix d’explicar les meravelles d’un diumenge a la moda.

Aquestes elementals reaccions psicològiques m’han fet pensar en els Jocs Olímpics d’hivern que se celebraran als Estats Units, perquè les instal·lacions que s’hi organitzen han indignat els esquiadors que les han vistes. Lake Placid, que acollirà mil vuit-cents esportistes, es troba en plena febre constructora: s’hi alcen edificis d’apartaments, on viuran els esquiadors, centres socials, és a dir, una nova i autèntica vila per a la qual s’han pressupostat vint-i-dos milions de dòlars.

Hi ha esquiadors que ja han fet una visita prèvia a Lake Placid, per tal d’inspeccionar el lloc, i la seva reacció ha estat molt negativa. Les espectaculars construccions no els han convençuts gens, ben al contrari, i el comentari general ha estat el següent: “Viure en aquests edificis és psicològicament inadmissible, intolerable…” Les grans vedettes –de l’esport, de l’espectacle, de la vida social– són sovint maniàtiques, ja ho sabem. A vegades l’èxit puja al cap en forma de capricis, i hi ha cantant que fa constar en el contracte que si el camerino no és entapissat de color verd no actuarà; a vegades la gent s’adapta massa ràpidament a la fama i a la comoditat, i qui ha dormit sempre en un prim matalàs posat en el terra d’una barraca no accepta un llit de tren si està prop de les rodes. Però, en aquest cas, els campions de l’esquí que han trobat psicològicament intolerables les instal·lacions de Lake Placid tenen tota la raó. Una sorprenent raó: els vint-i-dos milions de dòlars han estat finançats per l’Oficina de Presons i, quan acabin les competicions, la vila olímpica serà convertida en centre penitenciari.