Europeisme, un camí obligat

Fa pocs dies va morir Jacques Delors, un dels fundadors de la Unió Europea. El Mercat Comú, que era un acord comercial i industrial entre els estats signants, es va convertir en un acord polític que volia anar molt enllà. Em sorprèn que els independentistes oficials catalans no facin referència a l’europeisme quan fan el seu plantejament polític. L’europeisme és el camí obligat per a tots aquells que desitjaríem la independència del nostre país.

Independència no vol dir que Catalunya hagi de tenir un exèrcit propi o ambaixades a tots els grans estats del món. Tal com estan les coses, l’única possibilitat que té la independència de Catalunya és l’adhesió a una Unió Europea que tingui moltes més competències que l’actual. Catalunya no pot ser un estat com Andorra o Mònaco. Només té possibilitats d’una independència política si l’exerceix com a membre integrat a una Unió Europea amb competències generals per a tots els estats membres. Per tant, Catalunya tindria una part de l’exèrcit europeu i compartiria una bona part de les ambaixades.

El problema és que l’actual Unió Europea sembla tenir poques ganes de seguir el camí d’una unió federal o d’un altre tipus, però que suposi una situació molt més integrada que l’actual. Avui dia té una unitat monetària, que comparteix l’Estat espanyol i tots els estats membres, però poca cosa més. La Comissió Europea ha parlat sovint d’unificar la política fiscal i laboral de tots els estats membres, però no hi ha hagut manera de fer cap pas endavant. Posar d’acord 27 estats resulta molt difícil, i és evident que la Unió Europea no pot seguir el camí de la unitat política sense que els seus membres no estiguin disposats a cedir a Brussel·les algunes de les seves competències d’estat.

L’europeisme és un pas obligat per a tots els moviments independentistes. Aquests moviments haurien de començar a treballar en el que podria ser un estat independent però integrat a la UE i amb tantes competències com les que tindria Dinamarca, Itàlia o Polònia. Ja he dit que la independència catalana no podria oblidar tots els segles que ha mantingut relacions estretes amb les comunitats espanyoles. Prescindir d’elles seria com buscar una guerra econòmica i política amb aquelles comunitats. Catalunya ha de ser generosa en aquest sentit si no vol trobar una oposició total a un moviment independentista que tira per terra l’actual Constitució Espanyola.

Els polítics haurien de pensar més en els punts que he assenyalat i en l’augment dels catalans independentistes. La baixa dels favorables a aquesta posició política està vinculada als resultats de l’octubre del 2017. L’independentisme està vinculat a la consciència per part de la població que no farem gran cosa si seguim amb el model actual. He insistit i ho continuaré fent, que s’han de donar a conèixer les malifetes del govern espanyol. Sense anar més enllà, només cal veure que la darrera modificació del govern de Madrid no ha tingut gens en compte la realitat catalana: un president i tres vicepresidentes que desconeixen el nostre país, la nostra llengua i la nostra cultura. Els catalans tenim fama de tenir bons economistes, però mai cap d’ells ha ocupat la conselleria d’Hisenda. Ens podem preguntar per què ha estat així i trobarem una fàcil resposta.