Mal negoci

Em sembla magnífic que Junts per Catalunya o el partit que sigui treballi o treballin perquè tornin les empreses catalanes que van canviar de seu a partir dels fets d’octubre (segona part) d’aquest infame nom de procés amb què s’ha batejat la darrera dècada política. I em sembla magnífic que vulguin revertir el decret que va aprovar el PP amb el beneplàcit del preparat, i que segueix en vigor. El que no em sembla bé, ni a mi ni a gairebé ningú –i tampoc a molta gent del mateix partit, antigament autoanomenat business friendly–, és que tinguin incentius per tornar –les que van marxar, no les que es van quedar, alerta–, entre d’altres coses perquè ja voldria jo que em donessin incentius per treballar i no impostos confiscatoris.

Però el que ja em sembla inaudit i no entenc de quina ment ha sortit és proposar que les empreses que no tornin siguin sancionades. Perdonin? Però quina mena de país volen? Entenc que tinguin una pugna eterna amb ERC per veure qui és més patriota i no sé quantes coses més, però les empreses, com la gent, poden tenir la seva seu on els doni la gana. I no faig comparacions demagògiques amb la gent que ha establert la seva seu en un altre país perquè em semblaria profundament injust.

Però, més enllà del cas concret d’aquest desori, matisat tant com vulguin, però que no deixa de ser una amenaça, el cas porta a una reflexió més general. La independència és una causa legítima, justa, el que cadascú vulgui, i és una anomalia democràtica amenaçar d’il·legalitzar els partits que la reivindiquen. Però, amics, amb aquesta mena de propostes i, sobretot, amb aquesta mena de lideratges, com pensen obtenir el suport aclaparador dels ciutadans –que és el que cal en realitat– si l’única cosa que aconsegueixen és el rebuig de tothom que pensa una mica, més enllà dels hooligans entregats de cadascú?