Dissentir és trair?

El govern soviètic ha exiliat de Moscou, on vivia, el físic Sakhàrov. Si no recordo malament, el professor Sakhàrov és Premi Nobel de la Pau i Heroi del Treball Soviètic.

No és que aquesta mena de títols siguin, per ells mateixos, credencials de màxima garantia. Però sí que tenen una significació, que ara i aquí voldria recollir: demostren que en un moment determinat una persona fou reconeguda com a digna de consideració per la seva aportació a la comunitat. Prescindint de l’encert de la tria, la intenció dels premis és aquesta.

Ara resulta que, a Sakhàrov, li han tret totes les medalles i les condecoracions i que ja no és, naturalment, cap heroi del treball soviètic ni heroi de res. Per una raó ben senzilla: perquè és un “dissident”.

Cal dir que el mot “dissident” és una arma equívoca i, per tant, perillosa. Les dictadures l’utilitzen sempre en la seva accepció radicalista: persona que s’ha separat doctrinalment d’una comunitat, d’un partit. També d’una església, si voleu. Per tant, excomunió o expulsió. Sempre és un petit comitè qui proclama la dissidència, sovint –i això és important– contra l’expressa voluntat de la persona que continua sentint-se vinculada, en els aspectes bàsics, a aquella comunitat.

El secret és el següent: es vol condemnar amb la “tara” de dissident qui és, en realitat, un “dissentidor”. No trobo aquest mot a l’Enciclopèdia Catalana, però penso que és necessari emprar-lo ara per a donar una alternativa a “dissident”; perquè dissentir vol dir, simplement, diferir d’altri en allò que hom pensa, sent o vol. O sigui que tots els éssers humans som, en un grau més o menys accentuat, dissentidors dels nostres companys d’espècie, de nació, de club, i aquest “dis-sentir” és i ha estat –al llarg de la història– una font de creativitat, un motor de progrés.

Quan el govern soviètic qualifica Sakhàrov de “traïdor” i de “subversiu” –quan de fet és un dissentidor, només, i sense separar-se del socialisme– repeteix l’actitud que les més diverses estructures polítiques i socials han procurat de mantenir sempre: l’immobilisme. Mitjançant la coacció física, o mitjançant la coacció moral. Sakhàrov és un profund antiimmobilista, i en aquest sentit és realment un “traïdor” al “no t’emboliquis” i un subversiu contra l’egoisme de la comoditat. El mateix Sakhàrov s’havia queixat més d’una vegada de la manca de reaccions solidàries del poble contra la pressió de l’autoritarisme.

Ara Skahàrov és insultat pels mateixos que l’havien distingit amb títols d’honor. És una patologia social negar la qualitat d’una persona pel fet que s’ha convertit en un dissentidor de les nostres idees o dels nostres interessos. Tendim a fabricar els “herois” a la nostra mesura i els condemnem a l’exili o al menyspreu quan tenen l’audàcia de preferir el risc de la llibertat a la renda de les medalles.