Dos homes del 80

Ja fa mesos vaig recordar des d’aquesta pàgina que aquest 1980 s’escauria el centenari del naixement de Josep Maria Folch i Torres.

Resulta que enguany també farà cent anys del naixement de Joan Llongueras.

És més que una coincidència de dates. En dos camps diferents, Folch i Torres i Joan Llongueras representen una determinada Catalunya que, poc després del començament del segle, intenta de retrobar-se en una “societat ideal”. Tots dos treballen en el camp popular, i hi aconsegueixen l’èxit.

Jo no recordo haver llegit regularment “En Patufet”, i tampoc no vaig anar a cap escola en la qual hi figurés la rítmica i la plàstica. Alguna vegada he topat amb algú que evoca aquests noms –Llongueras, Folch i Torres– amb l’emoció pròpia de qui ha viscut el batec de l’època; jo he hagut d’endevinar-la després, a contra corrent de la postguerra, i la privació de l’emoció infantil no m’ha impedit de passar directament al respecte de l’adult.

Joan Llongueras va fer molta feina, com tothom que obre camins, camins que va veure clarament a l’Institut Jacques Dalcroze de Ginebra. Gràcies a Llongueras, Barcelona descobrí un nou plantejament de l’educació rítmica i plàstica, i el sistema es convertí automàticament en “català”; a la resta de l’Estat aquesta iniciativa –i d’altres d’aquells temps– era desconeguda. Aquí hi havia una febre “moral”, si se’m permet l’expressió.

Els “Pomells de Joventut”, per exemple, el moviment fundat per Josep Maria Folch i Torres l’any 1920, explícitament cristià i patriòtic. La dictadura de Primo de Rivera el va dissoldre el 1923. Una lectora m’ha enviat el programa de la festa que s’organitzà en el Palau de la Música, el 19 de juny del 1921, en celebració d’haver arribat a cent el nombre de “Pomells” constituïts a Catalunya. S’hi recitaven poesies, s’hi cantaven cançons, s’hi escenificaven diàlegs i al·legories… i en un punt del programa es pot llegir: “Cançons amb gestos per les nenes dansaires del Pomell “Entre flors”, de la Cultura Musical Popular, sota la direcció de la professora Eulàlia Torras: “Volem dansar”, “Kiri kiri kà”, “Som deu noies per casar” (Llongueras)”.

Llongueras, doncs, és present d’alguna manera en aquesta festa Folch i Torres, que maridava un solemne Te-Deum –al matí– amb l’“Himne a la senyera”. Llegint o rellegint tot això ens adonem de com ha canviat el país, i no només perquè l’entrada general al Palau valia seixanta cèntims.

Tot aquest activisme catòlico-catalanista cal situar-lo en el seu moment històric, i el mateix cal fer amb els moviments obreristes de l’època. A distància la crítica pot ésser massa fàcil. Mancats d’estructura estatal, obligats constantment a replantejar-nos qui som, tenim el deure, penso, d’aprendre a digerir positivament el nostre passat. Tot el nostre passat.