Històries

Se sap, més o menys, que la invasió actual d’Ucraïna al 2022 no és sinó la segona part de dues invasions prèvies al 2014: la de Crimea i la del Donbàs. En aquesta regió, els primers grups d’insurgents armats consistien en uns pocs habitants locals liderats per un soldat vetarà rus dit Igor Girkin. Altres grups semblants van acabar sent liderats per agents de l’FSB. Aviat van rebre el suport d’un miler de tropes russes ben armades. (El 79% dels russoparlants ucraïnesos hi estaven en contra, de la guerra resultant). Al mes de maig, després d’uns referèndums d’una validesa popular qüestionable, es van constituir les repúbliques de Donetsk (regida pel veterà rus Girkin) i Luhansk (regida pel Leonid Pàssetxnik, membre de Rússia Unida, el partit de Putin). El 2022 Putin va incorporar aquests territoris al que qualificava de Nova Rússia (un concepte territorial tsarista). A Crimea, tres quarts del mateix, però amb menys sang: va ser envaït per tropes russes, annexat a Rússia i Putin hi va col·locar Serguei Aksiónov –un polític rus i, segons fonts fiables, un excriminal mafiós– com a cap de govern. (Tota la informació fins aquí és de la Wikipedia en anglès). Recentment, uns quants historiadors, com l’americana Anne Applebaum, han mostrat que aquesta política putinesca és gairebé idèntica a la de Stalin fa 75 anys: havent envaït Polònia el 1939, hi va crear “assemblees nacionals” que van muntar unes eleccions trucades i tot seguit els territoris en qüestió es van incorporar a l’estat soviètic. Als estats bàltics, tres quarts del mateix: una invasió gens subtil, la creació de tres “governs populars” que van organitzar unes eleccions manipulades, seguides de l’ingrés dels estats bàltics a l’URSS. Putin, diuen, no és cap intel·lectual. Però es veu que, entre bombardejar civils ucraïnesos i enviar russos joves a morir, sí que troba el temps per llegir una miqueta d’història.