No en sabem prou

Com reaccionaria el lector si un dia descobrís que Josep M Espinàs no existeix, sinó que és un pseudònim? ¿Que tot allò que he anat exposant aquí al llarg d’aquests d’aquests anys era una maliciosa falsificació de personalitat?

Possiblement reaccionaria amb la mateixa tristesa. Possiblement reaccionaria amb la mateixa tristesa amb què jo ho he fet en rebre darrerament diverses cartes falsificades. Un anònim és una altra cosa. Dins la patologia que significa, l’anònim juga net: no vull que sàpigues qui sóc. Aprofito conscientment la possibilitat de fastiguejar-te sense donar la cara. No tinc prou de valor per a acceptar que em puguis respondre. El que sap greu, precisament, d’un anònim no és tant l’insult que sol contenir, sinó la impossibilitat d’entrar en contacte amb el comunicant per proporcionar-li nous punts de vista sobre el tema. En els temps de la nova cançó, vaig rebre un anònim que em deia: “T’hauries d’avergonyir que, tenint una filla subnormal, tinguis la inconsciència de sortir a cantar en un escenari”. El dolorós d’aquell anònim era que jo no podia intentar explicar al desconegut quina era la meva “consciència de vida” ni fer-li veure que, per raons personals, ell tenia una valoració molt discutible de les actituds dels altres.

Amb motiu del meu article sobre la unitat de l’esquerra nacionalista, he rebut còpies d’unes cartes enviades al director del diari, i jo no sé si el director ha descobert que el remitent d’algunes d’aquestes cartes hi era falsificat. Jo sí, perquè he volgut contestar-les, i m’he trobat que el carrer no existia, o no arribava al número que constava, i que el nom del remitent era inventat. És curiós que siguin tan moralistes, tan orgulloses del seu purisme i la seva honradesa, aquestes cartes que tenen el pecat original de la hipocresia i l’engany. Un anònim, és clar, no seria pres en consideració, per allò de tirar la pedra i amagar la mà; aquí es tracta de tirar la pedra i ensenyar una mà que pugui confondre amb una solvència inexistent.

En qualsevol cas, anònims encoberts i gent molt respectable han formulat al meu article “polític” una objecció que la “Bústia” ha recollit repetidament: no haver publicat les meves opinions a la pàgina tres. Sento la necessitat d’explicar-me, perquè la meva intenció era ben diferent de la que m’atribueixen els disconformes. Amb tota la sinceritat he de dir que em sembla pretensiós voler ocupar un espai a la pàgina tres, on es publiquen articles molt més importants –per la llargada, pel gruix, pel to– que el meu requadre. Això és tan clar, per a mi, i tan senzill, que vaig creure que ho seria per a tothom. Ha resultat que no, i no tenim altre remei que acceptar la valoració que els altres fan d’allò que hem decidit. Objectivament, doncs –no en la meva consciència–, em vaig equivocar. Quant a qui em diu que no puc expressar opinions polítiques en aquest requadre, voldria recordar que sovint he parlar de PSC, CDC, PSUC, UCD, etc., i ningú, fins ara, no ho havia trobat malament, ben al contrari.

Mai no en sabem prou –i ho dic sense cap ironia–. Cal reaprendre constantment aquesta lliçó.