Crònica de Barcelona
‘Flat white’? Au, va, posi’m un tallat
A la indignació de trobar-se un menú només en castellà s’hi suma ara la indignació de trobar-lo en castellà... i anglès
Recordo un dia passejant pel Gòtic amb Quico Pi de la Serra, barri on ha viscut tota la vida, que em va fer notar la quantitat ingent de rètols en anglès i com això, a ell, pertanyent a una generació que, si algun idioma de fora dominava, era el francès, li començava a tocar veritablement la pera. El turisme, sí, però especialment el desembarcament massiu de nòmades digitals i expats, així com també, potser, les ganes que tenen molts comerciants de fer-se els més enrotllats del barri, han fet que l’anglès a les botigues ja no formi part només de les Rambles, la zona del Camp Nou o la Sagrada Família, sinó que sigui una constant a cada vegada més carrers de Barcelona, on, a la ja malauradament tradicional indignació que provoca trobar-se un menú escrit només en castellà, se li sumen ara, passant-se per l’arc de triomf tota legislació quant a política lingüística, els menús escrits només en castellà... i anglès.
Deuen haver notat, de ben segur, que en molts barris de la ciutat (Gràcia, evidentment, però també l’Eixample, amb els remodelats carrers Consell de Cent i Girona com a centres neuràlgics d’aquest nou paradigma, o el Poblenou, que, com comentaven també amb Marc Ros del grup de música Sidonie, veí del barri, ha passat de ser el Manchester català al nostre Brunchester) ja no se serveixen tallats ni cigalons sinó flat whites, specialty coffees i chai whites, com si, això, més que Hostafrancs o la Verneda, fos Long Island, Brooklyn o ves a saber què.
Les barberies ja no són barberies, sinó barber shops. Les fleques i pastisseries, espais de coffee & cakes. Les bugaderies, fresh laundries. I, així, fent-nos el guiri, anem perdent un llençol en cada bugada. O una paraula en cada cartell, ja que, si mai decideixen abaixar la persiana –Déu no ho vulgui!– a Desdejunis Parera de Gràcia (just davant d’on ara fan unes obres al Mercat de l’Abaceria que molts oloren que contribuirà a gentrificar encara més el barri), es fa difícil pensar que algú pugui inaugurar un nou local amb la paraula “desdejunis”, podent utilitzar la consigna amb què l’inefable Billy Brunch, meca de guiris a la recerca del que en algun racó de Tik Tok deu anunciar-se com el millor brunch de la ciutat, i amb un local més gran en construcció a la cantonada entre Bailén i la Diagonal que ajudarà a escurçar les llargues cues que cada dia es produeixen davant el local, ha fet fortuna: “Breakfast All Day Every Day”, que per als que, com Pi de la Serra, van rebre a escola lliçons de francès en lloc d’anglès, vol dir que s’hi serveixen esmorzars (força avocado toasts, m’oloro) tot el dia i cada dia.
Havíem encaixat amb una mica d’humor que al Primavera Sound, per exemple, els nois de seguretat, amb accent britànic de Viladecans, se’ns adrecessin directament en anglès per indicar-nos on són els lavabos, però segurament mai hauríem imaginat que, per fer un mos en algun lloc nou del carrer on portem dècades vivint, seria recomanable endur-se el mòbil per consultar el Google Translator o arreplegar aquell vell diccionari Collins Pocket que encara devem tenir guardat en algun calaix. “Li serveixo un flat white?”, ens diran. “Au, va, no em vingui amb històries i posi’m un tallat.”