Onades

He arribat a la conclusió que la vida és una successió infinita d’onades que van i venen de forma més o menys intermitent. Les persones també. No tot és estable. Tot canvia i es transforma. Per sort. La vida necessita que la surfegis. Cal batallar amb l’onada que vingui, aprofitant la força de l’embat a favor teu. Tant és si és grossa o petita, l’onada, perquè en realitat no s’ha de domesticar sinó seduir; no s’ha de conquerir, sinó guanyar-la com a aliada i anar-hi a fer unes canyes. Deixar-se fluir sabent que, al final, sempre t’imposaràs tu per damunt de l’onada. O et devorarà sense contemplacions. Qui ho sap. El mar de fons existencial és inescrutable. Si tot fos escrit com diuen els creients, la vida seria una autèntica merda previsible. Són l’efecte sorpresa, la mutabilitat i la improvisació els elements que li injecten certa gràcia a aquest trajecte pedregós. Excepte si hi ha moments de por. Llavors no. Quan això passa, et paralitzes, se’t remou l’estómac com quan et sobrevé el mal de mar en una travessia en vaixell i no saps si tancar els ulls o vomitar directament. Les onades de la vida són necessàries. Formen part de l’aprenentatge, oi? A més hòsties, més maduresa? No. L’ésser humà és l’únic animal que s’entrebanca dues vegades amb la mateixa pedra, diu el tòpic. S’equivoca, com tots els tòpics suats. Ens hi entropessem en desenes d’ocasions, amb la puta pedra, perquè sens dubte som bastant imbècils. I això passa perquè la pedra no és la mateixa, però és clavadeta que l’anterior. I que l’anterior. El problema no és ensopegar-hi, sinó arribar a estimar la pedra.