Espanya sentencia la "fúria" i la "casta"

Les semifinals de l'Eurocopa 2008 han confirmat les jerarquies històriques. Alemanya, un equip sempre sobri, es va desfer d'una Turquia èpica jugant pitjor però amb una efectivitat clínica. Els turcs venien de rubricar tres gestes però no n'hi va haver una quarta i la seva irregularitat, que va estar a punt de dur-los a la final, finalment els va sentenciar i a l'últim minut. Alemanya va fer ben poca cosa, i en va tenir prou.

Espanya, en canvi, s'enfrontava a la Rússia de Hiddink, l'equip sensació que havia eliminat l'Holanda de Van Basten. El resultat, 3 a 0, és del tot just i merescut: fantàstica segona part de futbol de toc d'Espanya, que semblava el Barça de les bones èpoques de Rijkaard, amb Iniesta i Xavi tocant la pilota com si juguessin a handbol i Rússia incapaç de trencar la dinàmica, orfe sense el control de la pilota, i amb el talent (Arxavin i Pavliutxenko) gairebé inèdit.

El cas espanyol mereix una anàlisi. Aragonés ha aconseguit fer imperar la sensatesa i en comptes d'apel·lar als tòpics de la "casta", la "fúria" i la "raza" ha entès que per treure suc d'una plantilla convé fer-la funcionar amb l'esquema tàctic que més la beneficia, no a l'inrevés. Com potser saben els lectors, les seves maneres molt opinables han estat a punt d'enderrocar-lo, però, diplomàcia a banda, l'aposta pel futbol de toc és coherent i meritòria.

El partit contra Rússia també ofereix una lectura paradoxal. Arran de la lesió de Villa (minut 34, amb 0 a 0) i l'entrada de Cesc, Espanya ha començat a jugar millor. I a la segona part, ja amb l'1 a 0, el canvi de Güiza per Torres (minut 68) encara ha optimitzat més el joc de toc espanyol davant d'una Rússia més desballestada per l'incapacitat de retenir la pilota que per cansament.

Ara bé, en el futbol dos equips disputen un combat tàctic ple de variables: les pròpies i les del rival, i els recursos que avui funcionen poden esdevenir inútils l'endemà. Ni Alemanya és Rússia ni Espanya és Turquia. Ara toca moure fitxa als entrenadors, que han de saber plantejar la final per seguir traient el millor rendiment dels seus jugadors en cada context, en cada partit, encara que això no comporta necessàriament jugar millor que el rival. Fins ara Alemanya i Espanya, tots dos, ho han fet, guanyant quan han jugat millor però també quan han jugat pitjor. Però la final només la pot guanyar un dels dos. Serà interessant veure com la plantegen i com la juguen les dues seleccions que fins ara han ofert un rendiment més optimitzat.