Tribuna
El cant del cigne de Catalunya?
Si hem de suposar que el procés s’ha acabat, què queda? Si aquella febre, aquell entusiasme, aquella gosadia col·lectiva ha de fer marxa enrere, se suposa que hauríem de retrocedir als anys immediatament anteriors. És lògic que, si la independència no ha estat possible per ara, altres coses sí que ho siguin o s’obrin pas les actituds i prioritats d’abans de la idea. Abans de la idea, Catalunya era un país amb una pulsió no independentista però sí nacionalista. El nacionalisme guanyava eleccions, condicionava governs aquí i a Madrid, establia una agenda de “reconstrucció nacional” o de “fer país”, donava una importància principal a la llengua i a la cultura (almenys teòricament) i no s’atrevia a fer cap passa envers la plena sobirania. El pacte era: “Puix que de moment no marxem, aprofundim en la consciència col·lectiva.” La idea de la independència, o de fer un referèndum, era molt més laica, més basada en els drets del poble, menys identitària: tothom estava convidat a votar vingués d’on vingués, fos del partit que fos i parlés la llengua que parlés. Vam prioritzar, per uns anys, l’Estat a la nació. Per què? En el fons per una pulsió també identitària, que Jordi Pujol va resumir amb l’expressió “o independència, o assimilació”. Doncs bé, ja ho tenim: no hi ha independència.
Com que per tant l’assimilació va en auge, i la independència és un projecte de moment aparcat, és normal que la preocupació de molts catalans sigui com es pot protegir la identitat. És una llàstima que el resultat del referèndum no s’implementés amb totes les conseqüències, perquè ens permetria parlar d’altres coses amb moltes més eines i fins i tot en tindríem més per defensar i expandir la nostra cultura. Però, ja que no es va fer, ja que no es va poder o voler aguantar, és del tot comprensible i legítim que la gent ara es pregunti què pot fer, bonament, per preservar la llengua, la cultura, els costums. I la pregunta ens la fem davant d’unes dades demogràfiques preocupants, un envelliment de la població autòctona imparable, uns fluxos migratoris difícils de pair, una immersió lingüística en sincera decadència i uns mitjans de comunicació públics no només insuficients sinó, molt sovint, activament aigualidors. Com que no ha estat possible la independència, que ningú no s’estranyi del retorn al nacionalisme. Un nacionalisme que pot ser més intens o més suau, més ranci o més divers, més cultural o més polític, però nacionalisme al cap i a la fi. Aquella paraula que tant vam repudiar al seu moment, perquè es veu que a Europa ho associen als nazis. Si no volien que tornéssim al nacionalisme, que ens haguessin deixat votar i ser lliures, que haguessin respectat la voluntat de la gent.
Que moltes viles i pobles pateixin per una immigració que sembla desbocada no és intolerància, és una alarma davant d’un procés massa ràpid i segurament massa mal gestionat. No, no és un problema d’ordre públic o no és només un problema d’ordre públic: és un problema cívic, de convivència, de xoc massa violent i massa poc modulat. Però, a això, s’hi afegeix la impossibilitat de pagar els lloguers de la capital, la qual cosa n’expulsa els barcelonins de tota la vida, i també el triomf de les abominables tesis (ajudades pel PSC) que consideren l’oficialització del bilingüisme la millor resposta a la diglòssia imperant. I la militància anticatalana dels tribunals en qüestions de llengua, i l’auge d’unes tecnologies que fan cada cop més prescindibles els continguts escrits o audiovisuals en català. El repte és immens, amb independència o sense, és a dir, sense independència. I és un repte al qual, si Espanya no hi vol respondre, ho haurà de fer Europa si realment vol protegir les seves minories culturals. Nosaltres vam proposar la millor sortida al problema: la independència. Ara bé: si tant els molesta aquesta opció, Europa n’haurà de buscar una altra. O deixar-nos morir. No és cap broma la meva percepció, que voldria que no fos certa, que el procés podria haver estat el cant del cigne de la nació catalana. L’últim alè, o l’últim prec d’auxili, abans d’encetar un procés de lenta desaparició.
Recuperin la il·lusió, i la solidesa, per culminar la idea de la independència. Si no volen presenciar la més amarga de les agonies.