La llei de dependència va massa tard

Té 91 anys i una salut bastant bona, si s’aprecia l’edat, però d’uns mesos ençà necessita ajuda en alguns moments del seu dia a dia. Viu amb una filla i té la resta de la família molt pendent d’ella, però aquells que no treballen i tenen disponibilitat també s’estan fent grans, així que pateixen per ella en alguns moments, sobretot quan la col·laboració que se li ha de prestar requereix un esforç físic. Preguen per tal que no caigui durant les poques estones que passa sola, perquè té aquesta mania, sembla que força comuna entre la gent de la seva edat, de deixar sobre la tauleta de nit el dispositiu que la connecta al servei de telealarma. I no és que no li hagin repetit fins a la sacietat que l’ha de dur penjat al coll. Fa alguns mesos, la família va decidir sol·licitar alguna de les prestacions que recull la llei de dependència, sobretot pensant en l’atenció domiciliària, més que no pas en la prestació econòmica. El suport professional seria interessant, per exemple, per ajudar-la amb la dutxa i evitar que caigui. El mes passat es va fer la valoració del cas. Els han comunicat que el resultat el tindran al cap de sis mesos, aproximadament, i en cas de ser aprovat algun tipus d’ajut, se’n beneficiaria nou mesos després. És a dir, entre la sol·licitud i l’arribada del suport professional, si es considera oportú, haurà transcorregut més d’un any i mig. Temps de sobres perquè la seva salut es deteriori més i l’ajuda rebuda sigui insuficient. De moment, la família ja firma que no es repeteixi la situació de l’avi. Tenia reconegut el tercer grau, el de la gran dependència, així que necessitava cures intensives a totes hores. Quan va arribar aprovada l’ajuda mensual d’uns 700 euros, l’avi feia just tres mesos que era mort.