El dol

El dol es dona per acomiadat. Aquest any farà deu anys del procés participatiu organitzat per la Generalitat conegut com la consulta del 9-N sobre la independència de Catalunya i el pitjor que li pot passar al país és que el dol sigui crònic. Ja des d’abans del 9-N s’han promogut moltes iniciatives perquè l’independentisme sigui majoritari. S’han viscut dies històrics i, també, s’han patit les conseqüències personals i polítiques de desafiar l’Estat i no assolir la independència. Des de finals d’octubre de 2017 fins a l’actualitat el to del país s’ha anat enrarint. De la confusió inicial de com han anat les coses, i la posterior tristor per la repressió i el resultat no obtingut, s’ha passat a una queixa constant. Una queixa totalment improductiva que s’ha estès més enllà de la política, on ha portat una gran desafecció, i ha afectat múltiples capes sociològiques de Catalunya. Algunes ja contaminades per la ideologia de la lletjor i el mal humor del colauisme. Aquesta manera de fer destructiva i no constructiva, egoista i no generosa, d’excusa i no de responsabilitat és causa d’alguns dels mals resultats socials i institucionals que com a país estem obtenint darrerament i que són un avís. Cal una reacció per eliminar aquesta actitud tan negativa que trobem a tot arreu. Cal esperit de construcció i retornar a la il·lusió. No parlo de ser il·lusos o innocents. Parlo de combatre les actituds desadaptatives que poden cronificar el dol. No es tracta de mirar de fer canviar d’actitud els que sempre remuguen, que en són molts. Però sí que es tracta que aquests deixin de marcar l’agenda del país. Cal aire nou. Aire nou no vol dir necessàriament gent nova. Vol dir compromís. Compromís amb el nosaltres i no amb el jo. Amb la construcció i no amb la queixa. Cal aquest compromís en molts àmbits i no, com sempre no serà coordinat, perquè els catalans som així. Però toca posar-s’hi. Només compta allò que es fa.