Què en farem del país?

Em nego a deixar el meu país en mans dels nostres polítics. Són ja massa promeses incomplertes; massa decepcions; massa incompetència; massa lligams amb el poder polític de Madrid.

Mai vaig entendre per què les organitzacions independentistes de la societat civil, que eren les que havien portat Catalunya a disposar d’una finestra d’oportunitat històrica única, repetien com un mantra allò d’“ara és l’hora dels polítics”. Deu ser que tinc molt interioritzat el concepte grec que l’home “és un animal polític” (home entès en sentit inclusiu abans no s’emprenyi algú) o el que em va ensenyar l’amic i activista Enric Fontanals, que al seu torn ho havia après d’en Lluís Xirinachs: “No canviarem res fins que cadascú de nosaltres assumeixi que és un subjecte polític; que té pensament propi; que actua en funció del que creu.” La suma de tots aquells subjectes polítics que compartíem una mateixa idea era el poble de Catalunya. Era el motor d’un canvi que no s’havia de delegar. Ho vam cedir i, per dir-ho educadament, “ens vam cobrir de glòria”. Com no fa pas massa em va dir una persona que encara admiro: “Hem perdut perquè les tietes ja no estan al carrer.”

Doncs conciutadans i conciutadanes, us pregunto: què en farem del país? Seguireu asseguts al sofà deixant que l’Estat culmini l’operació de desmantellament de la nació? Espanya fa temps que va posar la directa: moltes voluntats han estat comprades; la llengua i l’ensenyament són un objectiu a batre que per primer cop des de la restauració de la Generalitat tenen a l’abast; el sistema sanitari està col·lapsat; s’ha aconseguit trencar la comunió que es va crear el 17-A entre el poble i els Mossos arran de “l’ensurt que se’ls en va anar de les mans”; l’espoli continua; les inversions no es compleixen..., i Europa, ai Europa, us l’heu mirada bé? Hi confieu?

Va essent hora d’assumir que estem sols. Davant d’aquest fet o ens conformem a tenir seients de primera fila per viure el desastre nacional (en un context internacional de canvi de paradigma econòmic i social que fa basarda) o ens hi posem i tornem a començar.

Us fa mandra tornar a començar? Benvinguts al món dels autònoms i dels microempresaris: nosaltres tornem a començar cada dia, amb l’agreujant que quan tenim un objectiu a tocar l’administració s’empesca alguna cosa per tornar-lo a posar ben lluny. No em queixo; podria estar venent pernil dolç (i ho dic amb tota l’estima que tinc pel gremi xarcuter), o vivint tranquil tenint el carnet d’algun partit a la butxaca i una feina que hauria d’agrair de per vida. He triat el camí pedregós. El trobo més estimulant.

Què podeu fer? Per exemple, substituir les eines que no ens han funcionat per altres de noves. Particularment el meu compromís està amb la Fundació d’Agrupació de Cases d’Innovació Cultura i Art de Catalunya (la Fundació Acicac), on ens dediquem a recuperar el patrimoni material i immaterial del país, i amb la Fundació Llibreria Les Voltes, des d’on treballem per la llengua i l’educació. Són dues entitats (la primera per nova i imaginativa; la segona per l’experiència que li donen 60 anys de lluita per Catalunya) que estic convençut que són clau avui i en el futur del país, perquè han de formar part de la renovació del teixit associatiu que ha estat contaminat pel partidisme polític que en lloc de portar-nos a la independència ens ha deixat al llindar d’esdevenir residuals.

Vull creure que totes aquelles persones que van sortir al carrer, que van defensar el dret que Catalunya pugui triar el seu futur (que potser és continuar a Espanya) només necessiten una empenta que les desperti i les porti a tornar a trobar un espai on puguin aportar el seu coneixement i les seves idees; on puguin compartir, en definitiva, l’objectiu d’un debat lliure sobre qui som i cap a on volem anar, sense cap mena d’apriorisme o prejudici.

He posat dos exemples de compromís amb el país, fundacions que volen créixer perquè saben que hi ha molta feina per fer. Tant s’hi val si trieu aquestes o en busqueu d’altres (si alguna cosa té el país és un teixit associatiu ric i molt plural) o, ja posats a fer, fundeu la vostra pròpia entitat. Qualsevol espai és bo, i segur que és una opció molt millor que jeure en un racó amorrats a una plataforma de continguts digitals (que majoritàriament només tindrà oferta en castellà), mentre deixeu que la vida s’escoli i que altres prenguin les decisions que, avui, són responsabilitat nostra.