Les obres perpètues de la Meridiana

L’avinguda Meridiana és a un pas de disputar a la Sagrada Família el títol d’obra inacabable de la ciutat de Barcelona. No fa tants anys que conviu amb operaris i tanques com el temple de Gaudí, però en l’imaginari de molts barcelonins comença a aparèixer com un túnel del qual no se’n veu el final, mentre que les imponents torres de la basílica enfilen el camí del final de l’obra modernista.

La Meridiana és un dels carrers més coneguts de Barcelona perquè és una de les artèries principals d’entrada i de sortida de la ciutat. Molts catalans la van descobrir el 2015, quan s’hi va fer la Via Lliure a la República Catalana, una d’aquelles accions acolorides que es feien per la Diada quan encara ens pensàvem que ho teníem a tocar, allò. Pocs anys després, la Meri va tornar a aparèixer als mitjans com a símbol de resistència gràcies a la gent de Meridiana Resisteix, que van tallar el carrer durant dies, mesos i anys en protesta per la sentència del procés.

La Meridiana ha lluitat tota la vida contra la seva funció de reguladora del trànsit de la ciutat. Fa uns anys, viure en aquesta avinguda era com habitar un infern urbà de sorolls, cotxes i fum. De mica en mica, aquell tros de Barcelona es va tornar més agradable: es van eixamplar les voreres i es va prohibir la circulació de camions. L’Ajuntament va canviar la fesomia del carrer començant per la part de les Glòries, on va col·locar una zona enjardinada pel mig i un carril bici i ara està estenent la reforma de la via nord enllà amb la idea d’arribar, algun dia, a Nou Barris.

Segurament, la casa gran fa tot el que pot per humanitzar una via que fa de mal arreglar, però molts veïns estan tips de viure entre reixats metàl·lics, retroexcavadores, passos tallats, pols i, sobretot, retards. “Això no s’acaba mai”, lamenten uns veïns del barri de Navas de tota la vida, a qui el brogit que fan ara els cotxes els sembla música celestial al costat del que feien els camions fa uns anys. Tenen molts més metres de voreres que abans, però també més probabilitats –remarquen– d’ensopegar amb un d’aquests nanos en patinet “que no respecten res”.

Uns centenars de metres al sud hi ha la terra promesa dels meridians, un espai ombrívol, enjardinat i ample per on passegen jubilats, pares amb criatures i quissos. Una parella de jubilats seuen en un banc. Venen aquí perquè és un lloc “agradable” i “s’hi pot passejar”. Llàstima que les plantes siguin “tan lletges, tan brutes i estiguin tan deixades”, es queixen. La vegetació autòctona, pel que sembla, no agrada a tothom.

A la zona zero de les obres no tenen el morro tan fi. Al davant seu només hi veuen reixes metàl·liques, homes amb granotes llampants i pols. I retards, és clar. “No quedarà com a les Glòries, aquest tros és més ample i els cotxes han de passar per algun lloc”, diu una veïna. “No sé si arribarem a veure com queda”, la interromp el marit.

Tampoc no fa tants anys que van començar les obres per transformar la Meridiana en un “eix cívic”, que en diuen ara, però ja se sap que els barcelonins d’ara són impacients de mena i necessiten un nou terme per referir-se a les obres que no s’acaben mai, ara que la grua de la Sagrada Família té els anys comptats.