Doble triomf del discurs xenòfob

La llista dels mals que l’extrema dreta –i aquella part de la dreta que s’ha dedicat a emular-la– causa a la societat s’engreixa dia a dia. Un dels més ferotges és el que guarda relació amb el discurs xenòfob que vincula immigració i delinqüència i que esquitxa qualsevol persona que hagi nascut en un altre país. El triomf de qui promulga aquest discurs és doble. D’una banda, ha aconseguit que molta gent amb dret a vot compri que la població estrangera és la culpable de tots els maldecaps. D’una altra banda, ha condicionat completament el discurs de la resta de forces polítiques en relació amb aquest tema. O no se’n parla, per por d’assemblar-se a qui no et vols assemblar ni en el pitjor dels teus somnis, o s’afronta negant les qüestions més espinoses, per no sortir escaldat. El resultat és el que tenim sobre la taula: un únic partit, amb els perills que circulen per les seves venes, monopolitzant el debat sobre la immigració i establint-ne les línies mestres. Ni més ni menys que allò que perseguien. Catalunya és lloc d’arribada, i punt de retrobament, per a molta gent. Ho ha estat històricament i el país que som s’ha construït sobre diferents pilars i dos són sens dubte l’acollida i el mestissatge. És un país hospitalari i aquesta és una de les seves riqueses però mantenir intacte aquest ADN ha de ser compatible amb afrontar debats que afecten, també, la immigració. S’ha de parlar de drets i deures, de com s’adopten la llengua i la cultura del país, de com acollir amb garanties, de com atendre les necessitats dels menors desemparats i també de si el país ha de tenir o no limitada la capacitat d’absorbir gent, o de com afrontar els casos que generen conflicte, fins i tot si són ínfims. Negar aquest debat és cedir el relat a qui mai l’hauria d’haver guanyat.