Coses que et passen al restaurant

Tinc un amic que quan reserva una taula en un restaurant ho fa per a tres persones, encara que sàpiga que els comensals només seran dos. És la manera de tenir una taula de quatre i no passar estretors, ho justifica rient. Veient algunes taules de restaurant per a dues persones, ho puc fins i tot entendre perquè hi ha llocs, alguns amb un preu que en podríem dir elevat, amb taules minúscules. Si a més s’hi afegeix que no ofereixen lloc per penjar-hi l’abric o la jaqueta, doncs encara pitjor, perquè no hi ha res pitjor que dinar o sopar amb aquesta peça de roba penjada a la cadira i que s’arrossega per terra. L’altra cara del que fa el meu amic són aquells restaurants que no accepten reserves de taula per a una sola persona. Es veu que ara serà obligat anar acompanyat per poder dinar. No sé si ho poden fer, però els asseguro que conec gent a qui els ha passat.

Perquè hi ha coses que a vegades, com a client, costen força d’entendre. I que fan emprenyar. Una d’elles els va passar a uns amics fa pocs dies. Hi ha un restaurant que està força bé i que entre setmana ofereix un menú de migdia a un preu lleugerament superior als vint euros. També ofereix carta. Per a una celebració, van decidir que era el lloc adequat, però quan van voler fer la reserva els van dir que per a més de vuit o deu persones no feien menú, que llavors els podien oferir només el menú especial, que era uns quinze euros més car per cap. Costa d’entendre, però és així. Ho vaig comentar i em van dir que era una cosa habitual. Que per a grups nombrosos el menú que s’ofereix és més car.

No voldria que això s’entengués com una queixa a l’hostaleria en general. De fet, cadascú posa les seves normes i no anant-hi o acceptant les condicions s’acaba el problema. Hi ha coses que venen marcades per llei, i aquestes no admeten discussió. Que l’IVA ha d’estar inclòs en els preus de les cartes instal·lades fora de l’establiment o indicar-ho de manera notòria, és una d’aquestes coses. També que les diferències de preu d’una mateixa consumició en funció de si la fas a la barra, en una taula o a la terrassa, han d’estar ben visibles, i per tant n’hi pot haver. Que el menú ha d’incloure tot el que ofereix o especificar el que no ofereix. Que no et poden cobrar una quantitat en concepte de coberts o taules, ni es pot cobrar res que el client no hagi demanat de manera expressa. Tot això queda clar. I català, com ho haurien de ser les cartes a casa nostra. I que si no es cobra amb targeta ha de quedar especificat. En metàl·lic han de cobrar sempre.

Una altra cosa que fa emprenyar: anar-hi sis persones, per feina o per plaer, i que no et vulguin cobrar per separat. Parlo de partir un compte entre sis, per exemple, perquè uns volen pagar en efectiu i altres amb targeta. I no parlo d’adolescents, en el cas que vaig viure. Vam intentar fer entendre que tres pagarien en efectiu i els altres cadascú amb targeta. Doncs no. Com que l’alternativa era no pagar, al final van accedir i vam poder pagar un sopar que no era precisament de menú. Coses que passen, com cobrar el gel del cafè o el quètxup de l’hamburguesa. Si queda especificat a la carta, és completament legal.