Lluny queda el dia que les aplaudíem

La pandèmia la va enxampar com a tothom: desprevinguda i insegura. Però ella és infermera, així que va anar directa a la primera línia de combat. I sense cap parapet que la protegís, ni que fos una mica, de l’enemic. Mai oblidarà aquella terrorífica experiència, en què la gent moria a les seves mans, una darrera l’altra. Recorda com si fos ahir, encara ara, que el pànic que més l’assaltava, dia i nit, no era contagiar-se ella. Era, sobretot, pensar que podia arribar a casa i encomanar un virus mortal a la seva gent. Plorava quan es quedava sola i plorava davant les companyes, perquè les emocions, i les pors, pesaven tant com les ganes de vèncer. Les primeres setmanes, batallaven contra un virus mortal amb impermeables transparents comprats a les antigues botigues de “tot a cent”, i poca cosa més. Trobava consol en cada pacient que se’n sortia i tornava a abraçar els seus i en l’agraïment infinit de tantíssimes persones. Mai oblidarà aquelles ovacions col·lectives, a les vuit del vespre. Ningú fallava, tothom puntual com un clau, als balcons i a les finestres, per reconèixer l’esforç d’un personal sanitari que estava al límit de les seves forces però batallava per salvar vides. Se sentien, a estones, com herois i heroïnes. Aquesta setmana, amb el record d’aquells dies encara ben present, ha hagut de suportar fins a tres esbroncades de pacients. Es queixaven que la infermeria estigui en vaga des del 12 de desembre i que les protestes vagin en detriment del servei. Cap mena d’empatia. Cap pregunta. Probablement, els retrets provenen dels mateixos que les aplaudien. La infermera es qüestiona ara si aquelles ovacions eren un reconeixement a la seva feina o un entreteniment per a una població cada cop més desmemoriada.